VAIG ESTAR EN LA PRESÓ I VAU VENIR A VEURE’M 06-05-2018

La carta misericordia et misera del papa Francesc ens ha de portar a pensar que la pràctica de les obres de misericòrdia, tant les corporals com les espirituals, no és una exigència que concerneix únicament al cristià individualment considerat, sinó que ha d’inspirar la vida de tota l’Església. Dins d’ella, cada diòcesi està cridada a ser un signe visible de l’amor de Déu a tot ésser humà. En la mesura en què una església particular tinga estructures organitzades per complir aquesta missió, està sent fidel a l’encàrrec rebut de Crist.

Aquesta setmana vull donar-vos a conèixer una dimensió de la vida de la diòcesi que, encara que per la seua pròpia naturalesa té un caràcter discret, convé que tots valorem: la pastoral penitenciària. En el territori diocesà no hi ha cap centre penitenciari, però dos equips de voluntaris participen en les activitats pastorals que s’organitzen en els de Tarragona i Albocàsser. Al voltant de 30 persones (sacerdots, diaques, religioses i seglars) col·laboren en aquest servei des de fa quasi 30 anys.

El testimoniatge d’aquests voluntaris és, per als interns que lliurement assisteixen a les activitats que s’organitzen, molt més important del que a primera vista pogués semblar. Els membres d’aquests equips es preocupen d’acompanyar-los personalment per pal·liar, en la mesura del possible, la gran solitud que pateixen. A més fan de pont entre els reclusos i la societat i, en moltes ocasions, també entre ells i les seues famílies.

No obstant això, l’objectiu més important de la pastoral penitenciària és que el pres no oblidi que, siga quina siga la seua situació, és algú estimat per Déu. Els voluntaris es troben freqüentment amb persones interiorment trencades que, en molts casos, pensen que ningú els vol, la qual cosa els porta a sentir-se rebutjats per tots. Estem davant homes i dones que viuen en la màxima pobresa que puguem imaginar: la de qui pensa que no té a ningú que l’estime. Són els qui més necessiten que se’ls anuncie i se’ls recorde que Déu no ha deixat d’estimar-los.

En aquesta activitat pastoral es privilegia el mètode de la relació personal, de manera que se sentin escoltats i compresos i no perdin la consciència de la seua dignitat humana, perquè un pres, siga el que siga el seu passat, no ha deixat de ser persona.

En aquest sisè diumenge del temps pasqual, en el que celebrem la victòria de Crist sobre la mort, el pecat i tot el mal del nostre món, us convido a què en les celebracions de l’Eucaristia, en el moment de l’oració dels fidels, preguem pels voluntaris de la pastoral penitenciària de la nostra diòcesi, perquè el seu testimoniatge sigui un signe de la llibertat definitiva que Crist ens ha aconseguit per la seua resurrecció d’entre els morts, i perquè aquest testimoniatge transmeta esperança als presos i a les seues famílies.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X