UN MODEL DE FAMÍLIA 27-12-2015

El diumenge que segueix a la festa del Nadal celebrem la de la Sagrada Família, que és també la festa de totes les famílies cristianes. L’Església dóna una gran importància a la família, i ho fa per una raó: el Fill de Déu, al fer-se home, va nàixer i va viure la major part de la seua vida al sí d’una família. I en l’àmbit d’eixa família és on el regne de Déu va començar a fer-se present en el nostre món. La família és el primer lloc on els xiquets que venen a aquest món deuen començar a conèixer tot allò que és signe del Regne: la gràcia i l’amor de Déu, la vida, la veritat, la justícia i la pau. Quan aquestes experiències no es viuen en el si de la vida familiar, hem de pensar que d’alguna manera es retrasa el creixement del regne de Déu en el nostre món.

Un signe de la importància que l’Església dóna a la família és el magisteri dels darrers papes, sobre tot de Sant Joan Pau II, i el sínode que s’ha celebrat el passat mes d’octubre convocat pel Papa Francesc. En aquesta assemblea sinodal, davant la crisi que travessa la institució familiar en aquests moments, penso que han quedat clars dos principis que han d’inspirar la pastoral de l’Església avui.

En primer lloc, l’Església no deu ignorar a tantes persones que no han tingut i no tenen una vida familiar que siga per a ells un signe del regne de Déu. Eixos cristians, moltes vegades víctimes de situacions que no han provocat, han de trobar en l’Església eixa “família” que no han tingut la possibilitat de viure.

Però l’Església no pot deixar d’anunciar l’Evangeli de la família. I per això, durant la celebració del sínode el Papa Francesc va canonitzar a un matrimoni a qui ha proposat com a model de família cristiana. Es tracta de Lluís i Cèlia Martín, pares de Santa Teresa de l’Infant Jesús. Proposar a la veneració del poble de Déu testimonis com aquests és també una manera d’anunciar l’evangeli de la família.

En l’autobiografia de Santa Teresa de Jesús trobem moltes al·lusions als seus pares, referències breus però que van a allò essencial. Recordaré tres: Parlant de la seua família, fa aquesta confessió: “Durant tota la meva vida, Déu ha volgut envoltar-me d’amor … Però si Ell va posar molt d’amor al meu voltant, també el va posar al meu cor … I així, estimava molt a papà i a mamà”. La persona desperta a l’amor en el sí de la seua família. En una família cristiana, eixe despertar a l’amor humà és, al mateix temps, conèixer l’amor de Déu.

En altre moment, recordant la malaltia de la seua mare, evoca quan ella els feia resar tots els dies. És una família on Déu i la fe no era quelcom que es vivia fora de casa, sinó que estava present com l’oxigen que donava la vida i unia a tots.

Després de la mort de la seua mare, Teresa, recordant les passejades amb el seu pare, diu: “Durant les passejades que feia amb papà, li agradava enviar-me a portar l’almoina als pobres amb qui ens trobaven”. El pare educava a la filla en la caritat envers els més necessitats. Una família cristiana és aquella que no viu tancada en els seus interessos, sinó que s’obre als més pobres.

No ens ha d’estranyar que en una família com aquesta, que no va dubtar de l’amor de Déu ni en els moments dolorosos, fructifiqués abundosament la santedat.

Demanem al Senyor per les nostres famílies, perquè s’assemblen a la família de Natzaret.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa