TRANSMETRE EL TRESOR DE LA FE (V) 02-11-2014

A més de trobar-nos avui amb un sector cada vegada més nombrós de la nostra societat que estan necessitats d’un primer anunci de l’Evangeli perquè desconeixen Jesucrist, també és freqüent un altre fenomen: hi ha un nombre gran de xiquets i joves que han sentit parlar de Jesús o han tingut una relació superficial amb l’Església, però no una verdadera experiència de la vida cristiana, una vivència profunda de la fe.

En reunions i diàlegs amb catequistes sovint es comenta que molts xiquets que s’acosten a la catequesi vénen sense cap vivència prèvia de la fe. No és només que “no saben” les oracions fonamentals del cristià. En molts casos no les han resat mai, no han tingut cap experiència d’oració en la seua vida. La catequesi no és únicament el lloc on tenen que “aprendre” els elements principals de l’oració, de la fe i de la vida cristiana, sinó que ha de ser per a ells una iniciació, un aprenentatge a viure com a cristians: “Cal anar transformant la catequesi en un procés global d’aprenentatge de la vida cristiana que faci possible una pràctica real de la fe en el si d’una comunitat” (Transmetre el tresor de la fe, n. 17).

Hem de reflexionar sobre les causes d’aquesta situació. Sense pretendre acusar a ningú, perquè a l’Església els problemes no es resolen acusant-nos mútuament de ser els responsables de la situació que estem vivint, hem de reconèixer que en molts d’aquests casos pot haver fallat la família: no podem oblidar que els pares són els primers educadors de la fe dels fills. Però no sols la família: ens podem preguntar si en els nostres col·legis oferim àmbits d’experiència de fe que inicien en la vivència de l’Evangeli, si en els grups de pastoral d’infància i de joves de les nostres parròquies hi ha de veritat una experiència de la fe, si en les nostres comunitats cristianes oferim àmbits per aprofundir en la vivència de la fe.

“La catequesi d’ara ha de tenir un caràcter marcadament evangelitzador i missioner” (Transmetre el tresor de la fe, núm. 17). Perquè açò siga així ens hem de plantejar alguns reptes. En primer lloc haurem de fer l’esforç perquè els pares es comprometen a recórrer amb els seus fills el camí de fe que se’ls proposarà en la catequesi. Gràcies a Déu encara avui molts pares demanen per als seus fills els sagraments de la Iniciació cristiana. Aquest fet, que és una ocasió perquè els xiquets s’acosten a Jesús, pot ser una ocasió perquè també els pares aviven el do de la seua fe. Si ho fem amb amabilitat podem veure resultats sorprenents.

En segon lloc hem d’intentar que la catequesi no siga una hora de classe setmanal per als xiquets, sinó un àmbit de vivència de la fe. Cuidar els moments d’oració i d’escolta de la paraula. I finalment invitar a que tot confluïsca en l’Eucaristia, lloc on allò que s’ha aprés es fa vida. Si aconseguim això iniciarem els joves en la vivència de la fe.

Que el Senyor vos òmpliga amb la seua gràcia.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X