TRANSMETRE EL TRESOR DE LA FE (II) 21-09-2014

Continuant amb les reflexions sobre la transmissió de la fe en el moment actual, que vam iniciar la setmana passada, voldria reflexionar sobre dos aspectes de la vivència de la fe en la nostra societat i en moltes famílies, que han de ser tinguts en compte en la catequesi i en les accions pastorals.

 

El primer fenomen el descriuria com una ruptura entre la Tradició de la fe i les tradicions que naixen de la fe. Al nostre país venim d’un passat cristià. La fe ha configurat la cultura dels nostres pobles i ciutats. Aquest fet és, encara avui, quelcom perceptible en molts detalls de la vida dels nostres pobles: les festes majors, la pervivència de certs ritus, la recepció encara majoritària de certs sagraments, etc… Hi ha un conjunt de tradicions que es mantenen i que inclús cada vegada es reforcen més. Però això no significa que estiguem vivint en una societat configurada en profunditat per la fe cristiana. Avui no podem afirmar que en la nostra societat les veritats de la fe, la visió cristiana de les realitats humanes o els valors morals que neixen de la fe són majoritàriament acceptats. Es mantenen les tradicions, però es debilita el sentit de la Tradició de la fe cristiana. Són unes tradicions que no arriben a configurar la nostra manera de veure les coses. No és infreqüent trobar-nos amb famílies que volen mantindre la tradició dels sagraments per als seus fills, de les festes populars dels pobles, etc… però que no donen el pas a una assumpció de les exigències de la fe i de la vida cristiana.

 

Hi ha un segon fet que tampoc és infreqüent: cada vegada amb major freqüència ens trobem amb moltes persones que, estant batejades, quasi no han sentit parlar de Jesucrist i que viuen al marge de l’Església. El missatge de l’Evangeli i la fe de l’Església són quelcom totalment desconegut per a molts dels nostres contemporanis. Molts dels nostres veïns són destinataris del primer anunci de l’Evangeli. No és estrany trobar-nos amb xiquets que, quan s’acosten per primera vegada a la parròquia per començar la catequesi, descobrim que no han tingut mai una vivència de la fe. Per a ells eixe moment no és un temps de refermar i créixer en una fe que hagin conegut en les seues famílies, sinó un autèntic començament en el seu camí de fe. Estan necessitats que se’ls presente el rostre de Crist.

 

La constatació d’aquestes situacions ens ha de dur a unes actituds de proximitat pastoral envers aquestes persones. És una temptació fàcil caure en l’actitud de queixa permanent per les carències en la vivència de la fe que trobem en moltes famílies cristianes, en els nostres xiquets o els nostres joves. Però ni les queixes ni els laments evangelitzen. L’actitud de l’evangelitzador és acollir, ajudar a conèixer Crist i a caminar avançant en el camí de la fe. Sense aquesta actitud de proximitat i d’acollida l’evangelització no és possible, perquè si condemnem o despreciem l’altre pel simple fet d’estar allunyat o per no haver madurat en la fe, estem alçant un mur que dificulta l’acollida de l’Evangeli.

 

Amb el meu afecte i la meua benedicció.

 

 + Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa