TOT JO TINC SET DE VÓS, SENYOR, DEU MEU 03-09-2023

La darrera “confessió” de Jeremies és la més dura: llegida en sèrie amb les precedents (11,18s; 15,10s; 17,14s; 18,18s), es veu el to culminant d’aquesta pregària de confidència íntima: amarga al principi (Us heu apoderat de mi, Senyor), desesperançada al final (Per què vaig sortir del si matern si havia de tastar penes i sofriments? v.18), i que sorprenentment té al bell mig un acte de confiança radical en Déu: El Senyor és al meu costat com un guerrer poderós; els meus perseguidors no podran fer res v.11).
Jeremies s’ha deixat seduir pel Senyor que l’havia consagrat profeta des de les entranyes de la mare (1,5); però en l’exercici del seu Ministeri s’ha sentit abandonat de Déu.
La causa era la paraula del Senyor que Jeremies devorava amb afany per a fer-la el goig i l’alegria del seu cor (15,16); però en comptes de goig i alegries, experimenta les burles de la gent.
Per les conseqüències dramàtiques que li suposa la fidelitat a la paraula del Senyor, Jeremies es proposava no dir res més en nom d’Ell.
Però aquest projecte de dimissió no tira endavant perquè la paraula del Senyor es torna dintre d’ell com un foc devorador que el profeta ha provat d’apagar i no ha pogut: perquè no és una paraula exterior i estranya sinó un volcà interior, és a dir, el mateix Déu instal·lat dins el seu cor.

L’evangeli presenta l’episodi posterior a la confessió de fe de Pere a Cesarea de Felip reconeixent Jesús com el Messies, el Fill del Déu viu.
Una confessió de fe incompleta perquè resta pendent una qüestió bàsica: quin tipus de Messies és Jesús de Natzaret? Un Messies “triomfalista” que reproduirà l’estil de poder que personificà el rei David?
El mateix apòstol Pere sembla participar d’aquesta expectativa dominant perquè, quan Jesús anuncia que havia de patir molt, havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia, llavors Pere es posà a renyar-lo: “De cap manera, Senyor! A Vós això no us pot passar”
Jesús l’ha de reprendre personalment anomenant-lo Satanàs perquè la seva postura és realment temptadora, tant ahir com avui: un Messianisme i un cristianisme sense creu sempre són més atractius i temptadors.
Malgrat que la versió litúrgica oficial tradueix dient que Jesús es girà i digué a Pere: “Fuig d’aquí, Satanàs!”, cal notar que al text grec original literalment Jesús diu a Pere: Posa’t darrere meu!
Amb exactitud filològica i fidelitat evangèlica l’expressió reclama que Pere vagi darrere de Jesús que és el qui ha de marcar el camí a seguir.
Perquè l’essència del deixeble és ser seguidor de Jesús; i la gran temptació perversa dels deixebles de tots els temps és voler ells marcar el camí.

De l’avui necessària renovació eclesial no podem fer-ne un subterfugi per inventar-nos un Evangeli diferent al que Jesús va ensenyar i la Tradició viva de l’Església ens ha transmès amb les precisions del Magisteri.
El que sí ha de fer tothom qui vulgui venir darrera Jesús és sempre negar-se ell mateix buidant-se dels prejudicis i falsos valors; no per quedar-se buit sinó per omplir-se més de Crist i dels valors evangèlics.
Només qui es buida d’egoisme pot omplir-se d’amor a Déu i als germans.

En el dia de la Mare de Déu de la Cinta, patrona de Tortosa, encomanem-li especialment aquesta petició.

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà

 

Escoltar:

Descarregar:

X