Testimoni Camí de Santiago i PEJ 22
Vaig arribar al camino de Santiago, havent perdut el camí i amb poques expectatives d’obtenir una ruta a seguir. A més, el lema de la trobada era “Jove, aixeca’t i dona testimoni” i jo portava una temporada que ni em sentia jove, ni em trobava amb forces per a aixecar-me i caminar…així que també estava amb expectatives per a veure com aniria tot. I Déu n’hi do!
Déu m’ha acariciat i m’ha fet veure com d’important és confiar i saber que Ell no se n’ha anat del meu costat…He pogut sentir l’amor i la misericòrdia de Déu a cada paraula, somriure, bon dia o gest que algú m’ha regalat durant la peregrinació.
L’etapa del primer dia va anar molt bé. Però un dia que em va marcar especialment va ser la segona etapa. Aquell dia recordo que feia molta calor i havia menjat poc. També recordo que portava moltes coses innecessàries a la motxilla i el meu afany per a no quedar-me l’última…i clar, no vaig poder aguantar. El meu cos va dir prou i, molt al meu pesar, vaig demanar ajuda. Si us he de ser sincera, no em va fer gràcia sentir-me menys superwoman…però va ser just en aquell moment que Déu em va fer veure que sempre hi ha algú disposat a donar-te un cop de mà, un poc d’aigua, un poquet de comprensió i a fer camí amb tu. A més, va ser un moment molt guai que Déu em va regalar per a recordar compartir el pes del camí amb els altres, però sense oblidar que cadascú té el seu propi camí i ritme.
¡I vam poder arribar a Santiago, quina alegria! Però alegria per veure contents als altres, als meus amics. Qui m’ho havia de dir a mi feia una setmana, que després de caminar molts quilòmetres, m’alegraria més pels altres que per mi mateixa!
I els dies a Santiago van seguir sent una benedicció i un regal de Déu. Déu em va regalar moments on vaig poder expressar els meus somnis, les meves pors, les meves angoixes, la meva vida…i vaig sentir l’escolta atenta i amorosa d’alguns companys de camí.
El primer dia em van preguntar què esperava jo del camino. I jo vaig respondre: poder donar la raó a la meva germana quan em deia que valdria la pena. I sí, puc dir que li he donat la raó totalment. He tornat un poquet més jove i amb ganes d’anar recuperant forces i tornar a aixecar-nos poquet a poquet.
Gràcies a tots els amics i companys de camí que m’he trobat i, sobretot, gràcies a Ell per no deixar de caminar al meu costat i voler fer camí amb mi!
MCLLB
