CONCLOU L’ANY DE LA MISERICÒRDIA (I) 13-11-2016

Aquest diumenge es clausura en totes les catedrals del món el jubileu extraordinari de la misericòrdia al qual ens va convocar el papa Francesc. El pròxim, solemnitat de Jesucrist Rei de l’univers, ho farà el Sant Pare en la basílica de Sant Pere del Vaticà. Al llarg de l’any hem tingut ocasió de reflexionar sobre el misteri de la misericòrdia de Déu, que és la característica determinant de la seua relació de Pare amb els seus fills; sobre les paràboles en les quals Jesús ens revela el cor del Pare; sobre el sentit de la doctrina de les indulgències i sobre les obres de misericòrdia. Hem tingut l’oportunitat de peregrinar a la catedral de la diòcesi i de realitzar el signe d’entrar per la Porta Santa. Se’ns ha ofert també la possibilitat de tindre algun gest per ajudar a aquells que, per viure en alguna situació de pobresa, estan necessitats de la nostra generositat. Aquest és el moment perquè cadascú de nosaltres faça personalment un balanç del que ha suposat la vivència d’aquest jubileu per a la seua vida cristiana. Per això us vull invitar a què ens formulem algunes preguntes.

La primera és si aquesta celebració jubilar ens ha ajudat a redescobrir com estem de necessitats d’obrir-nos a la misericòrdia de Déu i viure el sagrament del perdó com un moment de gràcia i d’alegria. Per arribar a viure així la reconciliació amb Déu, tal vegada necessitem purificar la idea que tenim d’Ell i del que és el pecat.

Molts cristians viuen en una actitud de profunda desconfiança cap a Déu. Creuen que és un senyor perquè tracta a les seues criatures com si foren uns servents que han de sotmetre’s a la seua voluntat, i es comporta amb elles com un jutge que és indiferent davant de la sort d’aquells als qui ha de jutjar segons les seues obres. La vida cristiana es redueix al compliment d’unes lleis i el pecat no seria una altra cosa que la transgressió de les mateixes. Aquesta imatge de Déu desperta sentiments negatius: temor o rebuig. A més, porta a l’abandonament del sagrament de la Reconciliació o a una vivència insatisfactòria del mateix, perquè qui s’acosta a ell només pensa en alliberar-se de la por. Si no canvia la nostra imatge de Déu, eixa temor mai desapareixerà de nosaltres.

El Pare ens porta en el cor i ens estima com quelcom seu. Constantment ens ofereix signes del seu amor. La seua actitud cap a nosaltres es regeix per la llei de la gràcia: en tot moment ens mostra amb claredat eixe amor que sent cap a nosaltres. Els nostres pecats no el porten a rebutjar-nos, sinó a mostrar-nos amb més claredat l’amor del seu cor paternal. No obstant això, nosaltres moltes vegades som cecs per a veure tants signes de la seua gràcia. Açò ens porta a ser desagraïts amb Ell. El pecat és ingratitud, indiferència o rebuig al desig que Déu té de què visquem en la seua amistat. Viure en la confiança en l’amor del Pare i en el desig de créixer cada dia més en la seua amistat, ens porta a voler entrar constantment per la porta de la seua misericòrdia, i a viure amb alegria l’experiència del seu amor i del seu perdó.

Que aquest jubileu ens ajude a redescobrir l’alegria de sentir-nos estimats per Déu.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa