HOMILIA DE L’EXCM. I RVDM. MONS. ENRIQUE BENAVENT VIDAL – SOLEMNITAT DE LA INMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA

– Gen 3, 9-15. 20
– Sal 97
– Ef 1, 3-6. 11-12
– Lc 1, 26-38

– Tortosa, 8 de desembre del 2014

– Il.lm. Sr. Vicari General i Degà del Capítol Catedralici
– Excm. Capítol Catedralici
– Rectors de les parròquies de la ciutat. Germans en el sacerdoci. Seminaristes
– Religioses
– Autoritats de la nostra ciutat
– Benvolguts germans i germanes tots en el Senyor

La celebració de la solemnitat de la Inmaculada Concepció de la Verge Maria provoca en el cor de tots els cristians un sentiment de profunda alegria. El poble cristià ha considerat des de sempre a Maria la plena de gràcia, i ho ha expressat en aquesta celebració que és, sens dubte, una de les festes en honor de la Mare de Déu més arrelades en el poble cristià. Aquesta festa ha estat des de fa segles una ocasió perquè els cristians manifestem el nostre afecte a la Mare de Déu i una ocasió per a mirar a Maria amb ulls de fe i d’amor, buscant que sigui ella qui il•lumine la nostra vida cristiana i la missió de l’Església i de cadascú de nosaltres.

1. Tot comença amb una paraula de gràcia

Hem escoltat en l’Evangeli el relat de l’Anunciació a Maria. És el moment en què ella entra d’una manera pública i visible en la història de la salvació. Quan Déu vol instaurar la definitiva aliança d’amor amb la humanitat, demana la cooperació d’eixa humanitat i s’adreça a Maria demanant-li la seua col•laboració. En eixe moment, la primera paraula no la té Maria, sinó Déu que li parla per l’àngel. I eixa paraula és una paraula de gràcia, una paraula d’amor: “Déu te guard, Plena de gràcia”. Tot comença amb una paraula de gràcia.

Quan l’àngel es dirigeix a Maria li revela que ella és la plena de gràcia, una criatura agraciada i per això el Senyor és amb ella. Aquest és el secret de tota la seua vida. Ella és, ha dit un teòleg del segle XX, una criatura de gràcia. La celebració d’avui ens revela que aquesta plenitud de gràcia no comença en el moment de l’anunciació. L’àngel li revela quelcom que ella és des de el primer instant de la seua existència. En el moment de la seua concepció, Déu va pronunciar sobre ella una paraula de gràcia, una paraula d’amor. Déu va fer que, pel poder de la seua gràcia, del poble d’Israel sortira una criatura nova capaç de prestar atenció a les coses de Déu i d’acollir la seua Paraula en pura obertura i disponibilitat del cor.

També la vida de tot cristià és el fruit d’una elecció amorosa de Déu. Si Déu, com ens ha recordat Sant Pau en la segona lectura, ens ha elegit, ens ha predestinat, ens ha agraciat perquè siguem lloança de la seua glòria, açò s’ha realitzat en primer lloc en María. Ella, que pertany al nostre llinatge humà necessitat de redempció, ha sigut, abans que ningú, objecte de l’amor de Déu. Si és veritat que la història de la humanitat es troba tota ella sota el signe del pecat, com ens ha recordat la primera lectura y com experimentem cada dia en el nostre món, no podem oblidar que, per damunt de tot, la humanitat es troba tota ella sota el signe de la gràcia de Déu, que és més forta que el pecat dels homes. I açò s’ha realitzat d’una manera única en Maria i té que ser realitat en tots nosaltres.

Maria és una criatura de la gràcia. Per això, abans del que Ella va fer, cal veure el que Déu va fer en Ella. Aquest, que és el secret de la seua vida, és també el secret de la vida de tot cristià, de tot batejat: el primer i fonamental no és el que nosaltres fem, sinó el que Déu ha fet i fa en nosaltres. En la mesura que deixem que Déu obre amb la seua gràcia en nosaltres, podrem nosaltres produir fruits de vida cristiana.

2. El fruit de la gràcia: “Sóc l’esclava del Senyor”.

Tot el que ve després d’eixa primera paraula d’amor que Déu dirigeix a Maria no és més que el fruit de la gràcia al llarg de la seua vida.

El fruit de la gràcia és la disponibilitat. La gràcia de Déu ha fet d’ella pura obertura i disponibilitat a la voluntat de Déu. Nascuda al mig d’un poble al que els profetes descriuen com un poble que té un cor endurit, que és incapaç de prestar atenció a les coses de Déu i que no vol escoltar la seua paraula, el cor i tota la persona de María són per a Déu. Ella és Verge, és una Verge per a Déu, atenta a la seua paraula, oberta a la seua voluntat i en perfecta disponibilitat al que Déu vulgui d’Ella. La seua virginitat és la manifestació corporal i espiritual de la seua disponibilitat.

El fruit de la gràcia és l’obediència amorosa. En el moment en què Déu vol establir l’aliança nova i definitiva amb la humanitat, María s’entregarà totalment a cooperar en el pla de salvació sobre els homes, com hem escoltat en l’evangeli d’avui. En el seu sí a la Paraula que Déu li dirigeix no hi ha la més mínima reserva, ni la més mínima temptació a dir que no. No posa cap condició, s’entrega a Déu des de la seua petitesa en perfecta obediència a aquell a qui considera el seu Senyor i davant del qual ella se sent una humil esclava.

El fruit de la gràcia és la humilitat. El fet d’haver conegut la seua elecció per a ser la Mare del Messies no la porta a sentir-se superior als altres. Ella sap que, encara que ha sigut redimida per Déu d’una manera singular, pertany al llinatge humà necessitat de redempció. En cap moment afloren en ella sentiments de superioritat sobre ninguna altra persona, en cap moment cerca la lloança dels homes, en cap moment pensa que si Déu l’ha triat és perquè ella ho mereixia. La seua lloança es dirigeix sempre al seu Senyor. Quan Isabel vol engrandir-la anomenant-la Beneïda entre totes les dones, María proclama les lloances del Senyor i confessa que si totes les generacions l’anomenaran benaurada no és per les coses grans que ella hagi pogut fer, sinó pel que Déu ha fet en ella.

El fruit de la gràcia és la fidelitat. Quan l’àngel es retira comença un pelegrinatge de fe que és camí de fidelitat. Perquè Maria pertany al llinatge humà en determinats moments viurà eixe camí al mig de la foscor i de la incomprensió. Perquè ella ha sigut colmada de la gràcia de Déu, en cap moment dubtarà de la seua entrega, en tota ocasió es recolzarà en Déu el seu Salvador. Els moments de dolor i de foscor els viu sense cap indici de culpa o de falta. Oblidant-se del que queda enrere, s’entrega confiant en Déu cap allò que hi ha al davant.

Aquests són els signes de la gràcia de Déu en el cor dels creients: atenció a les coses de Déu, obertura i disponibilitat a la seua paraula, entrega i obediència sense reserves a la seua voluntat, humilitat i fidelitat en la confiança absoluta en Déu.

3. Santedat i missió

La santedat plena de Maria té sentit per la missió que Déu li vol confiar. En la plenitud de la gràcia María pot ser digna Mare del Fill de Déu. El misteri de la plenitud de la gràcia en Maria no sols redunda en benefici seu, sinó en benefici de tota la humanitat. La missió per a la que Déu Pare ha escollit a Maria té a veure amb el misteri de la nostra salvació.

Eixa missió té un caràcter únic. Ella, en nom de la humanitat, ha de prestar el consentiment a l’aliança que Déu vol establir amb la humanitat perquè el Fill de Déu pugui entrar en el nostre món. Maria, que és una criatura de gràcia i està lliure de tot pecat, pot complir eixa missió, una missió que exigeix la santedat plena. En la plenitud dels temps, quan el Fill de Déu ha d’entrar en el món, santedat i missió han de caminar juntes. Ella ha sigut elegida inseparablement per a la santedat i per a la missió.

En açò María està davant de nosaltres com a model per a tots els cristians que treballem des de la nostra missió personal perquè el nostre món es vaja transformant en Regne de Déu. També nosaltres som elegits per Déu inseparablement per a la santedat i per a la missió.

El secret de la missió de tot cristià en l’Església no està en les seues capacitats personals, ni en la seua saviesa, ni en l’orgull pel que som, pel que fem o tenim, sinó en el nostre desig de santedat. Només quan a l’exercici de la nostra missió unim el desig de santedat estem sembrant de veritat la llavor de la gràcia en aquest món que viu sota el signe del pecat. Mirant a María en la plenitud de la seua gràcia i en la seua llibertat absoluta del pecat, descobrim la clau de la missió de l’Església i de tot cristià. I açò val per a tots: per als xiquets que, renascuts en les aigües del baptisme viuen la santedat; per als joves que necessiten obrir el seu cor a l’Evangeli; per als esposos que volen complir la seua missió d’esposos i pares cristians en la nostra societat; per als sacerdots i persones consagrades, cridats a entregar totalment la seua persona i la seua vida al servei de l’Evangeli.

El gran drama de l’Església consisteix en que la força del pecat ens porta de fet a viure moltes vegades la nostra missió oblidant la nostra vocació a la santedat. Quan açò es generalitza l’església perd credibilitat i es torna estèril. La evangelització no pot produir fruits. No sols el mal que està fora de l’església dificulta la evangelització. El pecat que es viu al si de l’església fa més difícil que la missió de l’església produeixi fruits. I açò és el que més ens deu preocupar, perquè dels mals que hi han fora de l’església no som responsables, però dels nostres pecats sí que tenim una responsabilitat. El secret de la missió de l’Església està, no en la seua força, ni en el seu poder, ni en els seus bens, ni en el seu prestigi, sinó en la seua santedat.

Mirar a María en la plenitud de la gràcia ens porta a veure en Ella la criatura perfecta de Déu, a contemplar els signes de la gràcia en el seu pelegrinatge de la fe, a descobrir que només si unim el desig de santedat a la nostra missió eclesial podrà eixa missió produir fruits al servei del Regne de Déu. Si oblidem açò, la missió és estèril.

Que Maria ens il•lumini i ens ajudi. Que així sigui.