SANTA TERESA DE CALCUTA 09-10-2016

Quan reflexionem sobre la situació actual de l’Església, sovint afirmem que estem vivint uns moments de crisi. Aquesta sensació ens impedeix veure moltes vegades els grans dons que Déu ens ha regalat durant les últimes dècades. El gran regal de Déu a l’Església és la santedat dels seus membres i el seu gran tresor són els sants. Si l’Església fóra rica i potent en les seues institucions i no tingués fruits de santedat, en realitat seria pobra. En canvi, una Església que viu santament, encara que siga pobra en persones i en mitjans, posseeix un gran tresor.

Hem d’agrair a Déu que, enmig d’un temps en què sentim les dificultats de l’evangelització, ens haja regalat uns testimonis de santedat tan lluminosos per al nostre món. Un d’ells és Santa Teresa de Calcuta, canonitzada pel papa Francesc fa unes setmanes. La seua figura resulta familiar a tota una generació de cristians. La recordem, per exemple, junt amb Sant Joan Pau II, qui va saber veure la profunditat de la seua experiència espiritual i va estar unit a ella per una amistat sincera.

La seua activitat ens resulta també coneguda: va entregar la vida per mostrar la llum de Crist i saciar la set de Déu als més necessitats d’amor, que eren per a ella els pobres de Calcuta. La congregació de les Missioneres de la Caritat, fundada per ella, continua la seua obra en tot el món, estimant els més necessitats amb el mateix amor amb què estimen el Senyor. La seua tasca va ser unànimement reconeguda inclús fora de les fronteres de l’Església. La concessió del premi Nobel de la pau va ser el signe de l’admiració que va despertar aquesta obra i el mode de realitzar-la.

Però el secret de la santedat està dins, en el cor, en les motivacions, en l’amor al Senyor, en l’obediència a la seua voluntat i en la fidelitat als compromisos, malgrat les dificultats i foscors. La grandesa d’aquesta dona xicoteta està en el seu camí espiritual: en el desig de ser missionera durant la seua joventut, que la va portar a ingressar en la congregació de les germanes de Loreto; en el vot privat que va fer l’any 1942 de donar a Déu qualsevol cosa que li demanara i no negar-li res; en la generosa resposta a la “crida dins de la crida” que el Senyor li va fer el 10 de setembre de 1946, durant un viatge amb tren “per a anar als carrers a servir als més pobres dels pobres”. No va viure açò com un projecte seu, sinó com una crida “a deixar-ho tot i seguir-lo a Ell als barris més miserables”.

Fidel al seu compromís de l’any 1942, va haver de prendre decisions doloroses i arriscades: abandonar la congregació a la qual pertanyia i esperar el reconeixement de l’Església a la nova família religiosa fundada per ella. A més va haver de passar per l’experiència d’una nit espiritual que la portaria a una fe pura i nua i, en determinats moments, a preguntar-se si el que feia era la voluntat de Déu. I malgrat tot açò, va ser fidel al desig de saciar la set de Crist que continua present en el nostre món en aquells que, com Ell, “moren en la pobresa absoluta, privats de tot consol, abandonats, menyspreats i trencats en el cos i en l’ànima”.

Que el Senyor ens concedisca alegrar-nos per este testimoni de santedat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X