SANTA MARIA ROSA MOLAS 08-03-2015

El proper 24 de març se celebra el segon centenari del naixement de Santa Maria Rosa Molas. Al llarg d’aquest any estem presentant cada mes un exemple dels fruits de santedat que la vida consagrada ha produït en l’Església. Per la vinculació de Maria Rosa Molas amb la nostra diòcesi i per a recordar aquest aniversari, comentaré breument l’exemple de santedat que ens ha llegat a tots.

Va nàixer a Reus i és allí on va sentir la crida del Senyor a la vida consagrada i on, després de vèncer l’oposició de la seua família, va començar la seua vida religiosa en l’institut de les Filles de la Caritat. En 1848 va ser nomenada superiora de la nova casa que l’institut va obrir a Tortosa per atendre un establiment de caritat que depenia de l’ajuntament. A les mateixes religioses se’ls va demanar que es feren càrrec d’una escola per a xiquetes i de l’hospital de la Santa Creu. Per realitzar millor la seua tasca educativa va estudiar magisteri. Els pobres, les xiquetes necessitades d’educació i els malalts estan en l’origen de la seua fundació.

Les tensions internes que es vivien en la seua congregació i el desig de viure amb fidelitat la seua vocació de portar el consol de Déu als més pobres, la van empènyer a prendre una decisió per a ella dolorosa, i que va ser recolzada pel bisbe de la diòcesi: ella i la seua comunitat es van separar de les filles de la caritat i va fundar una nova congregació religiosa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Consolació.

Els camps d’acció de la nova congregació van ser l’atenció als malalts en els hospitals, les cases de caritat i l’activitat educativa. La congregació es va estendre per moltes ciutats i pobles de la nostra diòcesi. Quan va morir l’11 de juny de 1876 va deixar un institut religiós amb setanta germanes i disset fundacions, la majoria en poblacions del territori que llavors pertanyia al bisbat de Tortosa. No es pot entendre la història de la diòcesi prescindint de l’obra fundada per Maria Rosa Molas.

Una obra com aquesta i el testimoni de caritat heroica que, tant ella com les germanes de la Consolació, van donar en situacions difícils com l’epidèmia de febre groga de 1870, i inclús en moments de dificultat per la situació social i política que es va viure a Espanya en molts moments del segle XIX, no s’entén més que des d’una profunda experiència espiritual.

Per poder estimar els malalts i els necessitats cal compartir el seu dolor, fer-lo propi, patir amb el qui pateix. Si es viu aquesta solidaritat profunda que naix d’un amor autèntic cap a ells, el compromís cristià du a l’entrega de la pròpia vida, a donar no sols una atenció material, sinó un afecte ple d’amor. No sols volia que els pobres i malalts se sentiren atesos sinó, sobretot, que se sentiren estimats. Estava convençuda de que és l’amor el que permet al pobre arribar a experimentar el consol de Déu. Per als malalts totes les atencions i delicadeses li pareixien poques.

Per la seu entrega als pobres i malalts va arribar a viure una fe autèntica, que no és altra que aquella que obra per la caritat. El seu testimoni és un de tants exemples de fe autèntica i caritat perfecta que la vida consagrada ha ofert i continua oferint a l’Església.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.