SANTA MARIA MAGDALENA (I) 24-07-2016

En el marc del Jubileu de la Misericòrdia, el Papa Francesc ha decidit que la celebració de Santa Maria Magdalena (22 de juliol) tinga en tota l’Església el rang de festa litúrgica. Al prendre aquesta decisió el Papa ha volgut posar en relleu aquesta dona que va experimentar la misericòrdia del Senyor fins al punt que es va obrir a una vida nova, i també destacar la importància de la missió de les dones en la vida de l’Església.

Encara que la tradició medieval sovint ha presentat a Maria Magdalena com una de les dones pecadores que es van trobar amb el Senyor, les dades del Nou Testament no certifiquen aquesta identificació amb seguretat absoluta. Essent Maria Magdalena un personatge tan conegut en el cercle dels deixebles, resultaria estrany que es narraren esdeveniments importants de la seua vida sense identificar-la amb claredat, quan en molts passatges dels evangelis es menciona explícitament el seu nom. Per això, em detindré en tres al·lusions clares sobre ella que trobem en el Nou Testament.

Maria Magdalena és, abans que res, algú que ha experimentat la misericòrdia del Senyor. Formava part del grup de dones que, junt amb els Dotze, acompanyaven Jesús. Es tractava de dones que “havien estat curades d’esperits malignes i de malalties”. Concretament es diu que d’ella “havien sortit set dimonis” (Lc 8, 2; Mc 16, 9). Podem imaginar el que significa per a una persona turmentada per malalties i esperits malignes i que, per tant, no trobava la pau, haver sigut alliberada pel Senyor de tants patiments del cos i de l’ànima; podem pensar quin horitzó d’esperança se li obriria en la vida i quina gratitud tan gran sentiria cap a Crist. De fet ella a partir d’eixe moment va seguir i servir el Senyor (Lc 8, 3; Mc 15, 41; Mt 27, 55-56).

La segona al·lusió important la trobem en els relats de la Passió, moment especialment significatiu. Com ha afirmat un gran teòleg del segle XX, quan l’església viril i jeràrquica, formada pel grup dels apòstols, ha abandonat el Senyor i l’ha deixat sol, queda l’església de l’amor, eixe grup ferm de dones que des de lluny el segueix, que en el moment de la sepultura “miraven on el posaven” (Mc 15, 47) i que van ser les primeres a trobar el sepulcre buit. En aquest contrast entre la reacció dels apòstols i la de les dones en el marc de la Passió descobrim allò que és important en la vida cristiana. Sovint valorem la vida de l’Església amb criteris mundans i pensem que el més important és el càrrec que s’ocupa. Com les dones no poden accedir al ministeri ordenat molts dedueixen que són persones de segona categoria a l’Església. Aquest episodi ens descobreix que en el seguiment de Crist el verdaderament important i decisiu no és el lloc que s’ocupa, sinó l’amor que es té cap al Senyor. Per això, un ministeri viscut com a poder i sense amor és, en el fons, quelcom que no edifica l’Església.

Que el testimoni de Maria Magdalena i de tantes dones que han servit el Senyor amb amor i generositat, ens recorde als ministres de l’Església què ha de ser el més important en la nostra vida.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X