SANT PASQUAL BAILÓN 17-05-2015

El dia 17 de maig celebrem la festa de Sant Pasqual Bailón, un sant que ens resulta familiar perquè va viure els últims anys de la seua vida, fins a la seua mort en 1592, en Villareal, que en aquell moment pertanyia a la nostra diòcesi, d’on va ser un gran apòstol i on, d’una manera molt especial, es manté viu el record del testimoni de la seua santedat. En aquest any dedicat a la vida consagrada descobrim en ell un exemple del que significa la pobresa evangèlica viscuda en tota la seua autenticitat.

Va nàixer en Torrehermosa en 1540, en el si d’una família molt pobra. Des dels 5 fins als 17 anys va ser pastor. Ja en eixa època vivia de tal manera que no sols era pobre de fet, sinó que també es manifestava com a amant de la pobresa. Va renunciar a ser adoptat i a convertir-se en l’hereu del seu ric amo, Martín García. Aquest és el signe més clar de l’autèntica pobresa evangèlica. Durant aquests anys va anar madurant en ell la seua vocació a la vida religiosa.

En 1564 va ingressar en el convent franciscà de Montforte, com a germà llec. La seua humilitat el va portar a renunciar des del primer moment a la possibilitat d’accedir al sacerdoci. Ell considerava el sacerdoci com un honor del que no se sentia digne. En els convents on va estar destinat va exercir sempre els oficis més humils: porter, cuiner, almoiner, hortolà, etc… mai va buscar per a si mateix cap lloc d’honor.

No era un home brillant ni culte. No obstant això, posseïa una ciència superior: la saviesa dels místics i dels sants, que s’adquireix pel camí de l’oració i de la contemplació. Per això, la seua fama traspassava els murs dels convents on va viure, de manera que a ell acudien en busca de consell no sols persones senzilles i humils, sinó també estudiosos i personatges del seu temps.

D’una manera especial, Déu li va concedir la gràcia de penetrar en la comprensió del misteri de l’Eucaristia amb una profunditat que no s’explicava per la seua formació teològica. Es tractava d’una saviesa alimentada en llargues hores de contemplació i adoració davant del Santíssim Sagrament. En un moment en què la fe en l’Eucaristia era qüestionada pels corrents teològics inspirats en la reforma de Luter, ell va ser capaç de defensar la fe catòlica en l’Eucaristia fins al punt que en una ocasió va ser apedregat per això. El seu amor a Jesús sagramentat era tan gran que va lamentar no haver patit el martiri per l’Eucaristia. La seua mort va coincidir amb el moment de l’elevació de la Sagrada Forma en la Missa major del convent de Villareal. Un gest de la gràcia de Déu cap a algú que havia centrat la seua espiritualitat en el Sagrament de l’Altar.

Un religiós pobre dotat de gràcies especials. En ell es compleix la llei per la qual Déu distribuïx gràcies i dons especials en la seua Església: Déu concedeix la seua gràcia als humils, als qui no tenen la temptació d’utilitzar-les i servir-se d’elles buscant el seu propi interès. Així es mostra com el Senyor enalteix als humils.

Que l’exemple de Sant Pascual ens ajude a entendre que els pobres d’esperit són aquells que, sent pobres, estimen la pobresa i la viuen amb humilitat, sense creure’s superiors als altres.

Que el Senyor vesse la seua gràcia sobre tots nosaltres.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.