SANT ÒSCAR ROMERO 21-10-2018

El passat 14 d’octubre es va celebrar la canonització de set nous sants, entre els quals destaquen dos per la repercussió universal que han tingut per a l’Església: el papa Pau VI, que va concloure el Concili Vaticà II, i Òscar Romero, arquebisbe de San Salvador assassinat mentre celebrava l’Eucaristia el dia 24 de març de 1980 per defensar la veritat i la justícia. Recordo perfectament l’impacte que ens va produir als alumnes del seminari de València, on jo estudiava en aquell moment, la notícia del seu assassinat. Sobre el papa Pau VI vaig escriure quan va ser beatificat.

Avui us vull presentar breument la figura de Mons. Òscar Romero, que sens dubte és un dels grans sants del segle XX. El papa sant Joan Pau II va visitar la seua sepultura en el primer viatge que va fer a El Salvador, i en la celebració dedicada als testimonis de la fe del segle XX durant el jubileu de l’any 2000 va incloure el seu nom en l’oració final, modificant d’aquesta manera el text que s’havia preparat i en el qual no era esmentat. El papa Benet XVI, el nou de maig de 2007 va respondre a la pregunta d’un periodista sobre la canonització de monsenyor Romero afirmant: “Monsenyor Romero ha sigut certament un gran testimoni de la fe, un home de gran fortalesa cristiana, que es va comprometre per la pau i contra la dictadura i que va ser assassinat durant la celebració de la missa. Estem davant una mort veritablement creïble de testimoniatge de fe”. Amb el pontificat del papa Francesc, la causa de canonització ha arribat al seu terme i l’Església té un nou model de santedat i un intercessor davant Déu.

En el conflicte civil que va viure el seu país en aquell moment, es va mostrar com un pastor pare dels pobres que, per fidelitat a l’evangeli, va denunciar valentament en les seues homilies els abusos dels poderosos i va defensar els drets dels més febles, que eren greument violats. Estava convençut que, malgrat les seues paraules podien ser instrumentalitzades políticament i seria acusat de comunista i revolucionari, el seu silenci contribuïa al fet que s’agreugés la falta de respecte als drets humans en El Salvador, i que la violència institucional i dels grups paramilitars empitjorés. Per a molts la seua paraula era l’única veu que els quedava. Per fidelitat a l’Evangeli i a la seua missió de pastor del Poble de Déu va decidir no callar. Considerava que si ho feia es convertia en còmplice de les injustícies que es cometien al seu país. Va mantindre la seua opció fins al final sent plenament conscient que la seua vida estava en perill. De fet, pocs dies abans de la seua mort havien intentat atemptar contra ell col·locant un artefacte explosiu on havia de celebrar l’Eucaristia.

El seu testimoniatge ens recorda als pastors de l’Església que estar atents als problemes dels més necessitats i defensar als més febles forma part de la nostra missió, si de debò volem portar a la pràctica el manament de l’amor al proïsme. I a tots ens recorda que el vertader cristià és el que arriba fins a les últimes conseqüències en els seus compromisos i no es deixa vèncer per la por. És el que han viscut els màrtirs de tots els temps.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X