SANT FRANCESC GIL DE FEDERICH 25-01-2015

En l’escrit per a l’any de la vida consagrada (Vida Diocesana, diumenge 23/11/2014), vaig indicar que la millor riquesa que els instituts de vida consagrada han aportat a l’Església són els sants. Per això, enguany dedicarem un escrit cada mes a meditar el testimoni de santedat de cristians o cristianes que van viure en l’estat de consagració. Comencem amb el testimoni d’un sant de la nostra diòcesi la festa del qual hem celebrat recentment: Sant Francesc Gil de Federich.

 

Va nàixer a Tortosa en 1702. Rep el baptisme en la Catedral i el sagrament de la confirmació en la capella del palau episcopal. Estudia en el col·legi de Sant Domènec i Sant Jordi que els dominics regentaven a Tortosa. És allí quan sent la crida del Senyor a ingressar en l’Orde de Predicadors. Rep l’hàbit en 1718 en el convent de Santa Caterina de Barcelona, emetent la professió religiosa en 1719. Després de cloure els seus estudis és nomenat professor de filosofia a Barcelona. Abans de rebre l’ordenació sacerdotal ja manifesta la seua vocació missionera, un desig al que els seus superiors no accedeixen en un primer moment. Finalment, en 1729, aconsegueix que els seus superiors l’accepten com a missioner en Filipines. Quan arriba al seu destí, malgrat ell va manifestar el desig d’anar a “missions vives” (és a dir, a territoris de missió), el nomenen professor de teologia i secretari provincial de la província dominicana del Roser. Accepta amb resignació aquests encàrrecs, però sense renunciar a la seua vocació missionera. La malaltia d’un missioner enviat a Xina és l’ocasió perquè Francesc Gil de Federich pogue veure realitzat el seu desig. Renuncia al càrrec de secretari provincial, s’ofereix com a voluntari per a substituir el missioner malalt i és enviat a Tonquín.

 

Dos anys després d’arribar al seu destí comença la persecució: capturat amb un grup de cristians natius en 1737, s’ofereix com ostatge a canvi de l’alliberament dels altres. En la presó no deixa de predicar l’Evangeli, perquè encara que ell estava empresonat, deia que “la paraula de Déu no està encadenada”. Va patir tortures i pressions perquè despreciara la creu que és el senyal dels cristians. Es manté ferm i en cap moment cedeix davant les amenaces. Suporta amb enteresa i alegria les malalties en la presó. En una carta als seus superiors afirmava: “Pateixo amb alegria per la glòria de Déu”.

 

El 22 de gener de 1745, al besar i adorar una creu que li van oferir perquè la despreciara, és condemnat a mort. Abans de morir rep els sagraments, s’acomiada dels carcellers i els reparteix els seus béns. En el seu testament dirigit els cristians fa una exhortació: “Estimeu-vos els uns als altres. Manteniu-vos en la fe de Jesús. Treballeu per difondre-la. No perdeu l’esperança en Déu, el nostre Pare”. Va predicar l’Evangeli fins al final.

 

La seua santedat és el fruit d’una entrega cada dia més generosa a Déu: primer com a religiós, després com a missioner, finalment en el martiri. Va viure plenament l’ideal de tot creient que es consagra al Senyor que no és un altre que el de lliurar-li la seua persona i la seua vida.

 

Que el Senyor ens beneïsca amb la seua gràcia.

 

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa

X