SANT FRANCESC D’ASSÍS 04-10-2015

Entre els fruits de santedat que la vida consagrada ha produït en l’Església, sens dubte un dels més coneguts i admirats és Sant Francesc d’Assís. De tal manera va reflectir en la seua vida i el seu cos al mateix Jesús, que se l’ha anomenat altre Crist. Tota la seua vida va ser un camí constant de conformació amb el Senyor pobre i crucificat.

Va néixer en Assís en 1181 o 1182, al si d’una família burgesa. La seua mare va tenir molta influència a la seua educació, ja que el seu pare comerciava amb teles i viatjava molt. Francesc és un home del seu temps i comparteix les preocupacions del seu moment històric. De fet, va participar en la guerra entre Assís i la veïna Perugia (1202-1203) i tenia les aspiracions normals dels joves del seu temps: ser cavaller i aconseguir un títol nobiliari.

No obstant això, el Senyor l’havia escollit per una missió en favor de l’Església, i el va dur a recórrer un camí interior que canviaria la seua vida i els seus plans. En aquest camí interior podem distingir quatre moments: En primer lloc, quan va ser fet presoner en la guerra es troba amb si mateix. L’experiència de la presó el marca, però desitjós d’aconseguir el títol de noble vol anar a les croades. És llavors quan sent en somnis al Senyor: “Francesc, ¿Què és millor, servir al Senyor o a l’esclau?”. Contesta: “Al Senyor”. El Senyor li diu: “Què fas aquí?; torna a Assís i allí se’t dirà el que has de fer.”

El segon moment del seu procés té lloc quan el seu cor s’obre al pobre que havia entrat en la tenda del seu pare a demanar almoina, i al leprós amb el qui es troba durant un passeig pel camp. Després d’una primera reacció de rebuig, dóna un grapat de monedes al pobre i abraça i besa al leprós. Havia descobert a Crist pobre en el pobre i a Crist adolorit en aquell leprós.

Després de trobar-se amb si mateix i amb els pobres, té lloc la trobada amb Crist. Mentre pregava a l’ermita de Sant Damià, Jesús li parla: “Francesc, repara la meua Església, que com veus amenaça ruïna”. La primera reacció és reparar l’ermita de Sant Damià i altres. Uns anys més tard s’adonarà que l’Església que ha de restaurar és la de “Pedres vives”. Aquesta trobada amb el Crucificat és essencial per a Francesc, perquè el porta a una identificació amb Crist pobre i humil. El naixement de Crist en Belén en summa pobresa i la identificació amb la passió de Crist, fins al punt de portar en el seu cos les marques de la creu, són els eixos de l’espiritualitat cristològica de Francesc.

Aquest camí d’encontre amb el Senyor el durà també a estimar l’Església. Francesc se sent vinculat a l’Església i vol viure en comunió amb ella. Va voler que el bisbe i el Papa coneguessin i aprovessin el seu estil de vida. Però desitjava també que l’Església recuperés un rostre autènticament evangèlic. Un dia sent predicar sobre l’enviament de Jesús als seus deixebles: “Quan aneu pel món no prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits”. I exclamarà: “Això és el que jo vull, això és el que jo busco, això és el que en el més íntim del cor anhelo posar en pràctica”. I comença a viure-ho amb alegria. La seua alegria i senzillesa evangèlica van contagiar a altres. Molt aviat se li uneixen els primers companys, que per a ell “són un regal del Senyor”.

Que el testimoniatge de Sant Francesc ens il·lumini en el nostre desig de viure l’Evangeli cada dia amb més senzillesa i autenticitat.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa

X