SALVATS EN ESPERANÇA 14-11-2021

En la vida tots tenim esperances. Sense elles no podríem viure perquè ens orienten cap al futur. El desig que s’acompleixin ens motiva i quan les veiem realitzades el nostre cor s’ompli d’alegria. Una autèntica esperança mai és una actitud passiva: va acompanyada del desig que es realitze el que esperem i del compromís per aconseguir-ho. Quan els objectius de la humanitat són nobles i justos el desig de veure’ls realitzats pot canviar el món i sembrar vida nova: quan dues persones tenen en comú una esperança, ja estem en el primer pas per a la seua realització.

No obstant això, tots tenim l’experiència que algunes no s’han complit; que alguna persona ens ha decebut; que algun desig complit no ens omple com havíem imaginat; que alguna esperança realitzada s’ha esvaït prompte; o que en un moment de plenitud de sobte s’han presentat circumstàncies inesperades que han aombrat l’alegria. Les esperances ens donen il·lusió i força per a viure, però són incertes, sovint efímeres, i mai ens satisfan plenament. I quan aconseguim alguna cosa que ens ompli, vivim amb el temor de perdre-la, ja que la mort se’ns presenta com l’horitzó últim de l’existència terrena. La gran pregunta que esclareix el sentit de la vida humana és aquesta: podem esperar una plenitud en la qual no tinguem cap temor i una vida que siga simplement “vida”?

Durant els primers dies del mes de novembre hem recordat d’una manera especial als nostres germans difunts, i les lectures d’aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens orienten també cap al futur de Déu. Perquè aquest record siga autènticament cristià ha d’estar impregnat d’esperança. En el Credo, la virtut de l’esperança s’esmenta en l’últim article: “espero la resurrecció de la carn i la vida eterna. Amén”. Aquesta afirmació indica la meta de tota l’obra creadora de Déu; de l’acció salvadora de Crist realitzada en la seua Encarnació, Mort i Resurrecció, i que culminarà en la seua segona vinguda; i de l’actuació invisible de l’Esperit Sant en l’Església i en els sagraments en el moment present. Si ens preguntem per què s’ha compromès tant Déu amb la humanitat, només trobem una resposta: perquè vol conduir-nos a Ell, perquè vol donar-nos l’autèntica vida. La vida eterna és la meta de l’Esperança cristiana. En ella es realitzarà el món nou que tots desitgem i tot el que anhelem.

Els cristians no volem viure això com si es tractés d’una escapatòria o un consol davant les dificultats. Esperem perquè en Crist, l’amic dels pobres i dels petits, que ha compartit els nostres dolors i sofriments i ens ha obert les portes del Regne, hem conegut l’amor de Déu i hem cregut en Ell. Tenim la certesa que estem salvats en esperança.

Si aquesta és la meta que Déu vol per a nosaltres i a la que ens encaminem, ha de ser també l’objecte dels nostres desitjos més profunds: allò que de veritat volem per als germans difunts. És la raó per la qual preguem per ells. I també el que anhelem per a nosaltres, per això intentem agradar a Déu en tot moment, per a presentar-nos un dia davant Ell.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X