SACERDOTS I AMICS DEL SENYOR 12-09-2021

La propera beatificació de quatre sacerdots màrtirs en la nostra catedral hauria de despertar en tots nosaltres el desig d’aprendre la lliçó permanent que ells, tant en la seua vida com en la seua mort, ens van deixar, i convertir aquest aprenentatge en acció de gràcies al Senyor perquè aquests testimonis de santedat enriqueixen tota l’Església.

En la Carta als Romans Sant Pau manifesta una convicció que orienta la seua vida i tot el seu ministeri apostòlic: “Estic segur que ni mort, ni vida, ni àngels, ni principats… ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu revelat en Crist Jesús, Senyor nostre” (Rm 8, 38-39). Déu ens ha manifestat el seu amor amb tanta claredat en el seu Fill Jesucrist que l’apòstol Pau viu amb la convicció que la persecució, l’espasa o la mort no el podran separar del seu amor. Els màrtirs que properament seran beatificats van ser autèntics amics de Déu, que van preferir perdre la vida abans que perdre eixa amistat. Per a ells ser amics del Senyor era el tresor més valuós que havien trobat. Més que la pròpia vida. Per això van afrontar la mort convençuts que el martiri no sols no els separava de l’amor de Déu, sinó que ocorria precisament el contrari: per la mort eixa amistat arribava a la seua plenitud. No sols no van viure la mort com a signe que Déu no els estimava, sinó que la van acceptar convençuts de què era llavors quan eixa amistat que havien cultivat al llarg de tota la vida es realitzava plenament.

Eren també sacerdots, membres de la Germandat de Sacerdots Operaris fundada en la nostra diòcesi pel Beat Manuel Domingo i Sol. Un d’ells nascut en la nostra diòcesi. Es dedicaven a educar els joves i acompanyar-los en el seu camí cap al sacerdoci. Segurament havien donat molts consells i moltes lliçons als joves que sentien la crida del Senyor al sacerdoci. Però en el moment del martiri van donar la lliçó més important: es van donar ells mateixos. La mort es va convertir per a ells en l’acte sacerdotal més important, perquè es va fer realitat plena el que havien volgut fer al llarg de tota la seua vida. En efecte, qui sent la crida al ministeri sacerdotal i respon afirmativament, vol entregar-se totalment al Senyor. La mort va ser el seu últim acte sacerdotal. I no sols cronològicament parlant, sinó el més important, l’acte que consumava el seu sacerdoci portant-lo a la seua plenitud. El culte que havien celebrat al llarg de tota la seua vida, es va convertir en un culte existencial, en ofrena i donació de si mateixos. No els llevaven la vida, sinó que ells la van oferir.

Alhora que agraïm al Senyor aquests testimoniatges d’ofrena sacerdotal, li demanem que l’exemple d’aquests germans nostres suscite en els joves un esperit obert a la seua crida, y que aquells que l’han escoltada sentin el desig de servir-lo amb santedat i justícia i d’entregar-se totalment per la salvació de tots els homes.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X