Aquest cap de setmana hem celebrat la Romeria de la Terra Alta, tres dies —divendres, dissabte i diumenge— viscuts en un ambient profundament espiritual i amb una participació que ens renova l’esperança. I és en moments així que comprenem que tot el que vivim —allò que ens alegra i allò que ens fereix— es converteix en aprenentatge. Cada instant forma part de la nostra història i ens modela; ens ajuda a mirar el món amb més consciència i, sobretot, ens fa més capaços d’estimar d’una manera autèntica, humana i sincera.

Fa tres anys, amb el pare Joan Maria Mayol, vam detectar que la romeria s’havia anat envellint i calia impulsar un relleu generacional per assegurar-ne el futur. Així va començar un procés de renovació amb activitats pensades per a infants, joves i famílies. L’any passat vam introduir la gincana, que va ser un encert: algunes famílies s’hi van sumar, i enguany encara moltes més. En només un any, la participació familiar ha crescut de manera notable, i en tres anys hem duplicat la gent de la Terra Alta que ens acompanya.

Enguany, per primer cop, la romeria ha tingut més presència de gent de mitjana edat i famílies que no pas de persones grans. Per a nosaltres, això és un gran mèrit i un signe clar que estem recuperant la romeria com un espai viu, intergeneracional i comunitari.

A més, aquest creixement no és només fruit de la gincana. Hem treballat intensament per donar més profunditat i calidesa als actes, com la vigília nocturna, que fem més mística i espiritual, generant un ambient de silenci, pregària i intimitat que toca el cor. També hem impulsat les trobades de germanor, especialment el sopar conjunt, on compartir dolços, vins, rialles, converses, històries i anècdotes ens uneix i ens fa créixer com a comunitat. Són moments senzills, però plens de vida i d’autenticitat.

I enmig d’aquesta vivència comunitària, recordem una veritat essencial: inclús quan la realitat és dura, el bé no s’apaga. Renaix en persones, en gestos, en petites accions que mantenen viva la bondat. Són aquestes llavors de bondat les que sostenen l’esperança i actuen com sentinelles de l’aurora, recordant-nos que la foscor mai no té l’última paraula.

Per això, tots estem cridats a treballar per un món millor: acompanyar, sostenir, escoltar; donar vida on hi ha cansament, sembrar pau on hi ha divisió, portar esperança on hi ha dolor. Ser constructors d’esperança i no espectadors passius.

Aquesta és, al cap i a la fi, la vocació més profunda de qui camina amb fe.

I, amb tota aquesta força i aquesta llum que hem viscut, esperem que l’any vinent sigui encara molt millor, més obert, més familiar i més ple de vida, fe i comunitat.

Mn. David Arasa