RECORD, ESPERANÇA, PREGÀRIA 01-11-2015

Aquests dies són especialment significatius per als cristians i, fins i tot, per a molts que, encara que no tinguen una vinculació forta amb l’Església, conserven les arrels de la nostra cultura cristiana. La celebració de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts constitueixen una ocasió per recordar aquelles persones que ens han estimat i a les quals hem estimat i que ja han acabat el pelegrinatge de la vida per aquest món. El signe més visible d’aquest record és la visita que fem als cementiris on reposen els seus cossos en espera de la resurrecció.

El record dels éssers estimats no té com a finalitat avivar el dolor de la separació. Certament, l’amor d’una persona a la que volíem deixa un buit en la nostra vida que, en una perspectiva humana, ningú no pot omplir, perquè cadascú és insubstituïble en allò que significa per a nosaltres. Però el record ha d’estar marcat per la gratitud a Déu per tot el que ens ha donat per mitjà d’elles: hem de donar gràcies perquè gràcies a eixes persones estimades hem tingut una experiència humana del que és i significa l’amor de Déu.

Els cristians, a més, hem d’agrair també el testimoni de la fe que ens han deixat. No sabem com seria la nostra fe si no haguéssim tingut el seu exemple. Possiblement Déu ens hauria portat al coneixement de Jesús per altres camins que no imaginem. També ens podria haver passat el mateix que a persones que no han tingut un testimoni de fe proper i, potser, la fe no seria important en la nostra vida. Hem d’agrair a Déu el testimoni d’aquelles persones que, a més d’estimar-nos, ens han indicat el camí de la fe, perquè la fe s’acull amb més facilitat quan es rep de persones que ens volen.

Són dies d’esperança. Sant Pau, en una carta dirigida als cristians de Tessalònica, els instrueix sobre la mort dels difunts i els diu: “volem que sapigueu què serà dels qui han mort, perquè no us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança” (1Te 4,13). L’esperança cristiana té un doble fonament: per una part el desig de vida que està inscrit en el cor de l’home i, per l’altra, la resurrecció de Crist, que és l’acompliment d’eixe desig. Per això l’esperança cristiana no és únicament el desig de que els nostres difunts estiguin vivint amb els Senyor, sinó la certesa de que un dia ens retrobarem amb ells en plenitud de vida i de felicitat, perquè no tindrem temor de que la mort ens torne a separar.

Finalment, són dies de pregària. La mort és la màxima expressió de la pobresa i la fragilitat humana, per això confiem que serà també el moment de la màxima misericòrdia de Déu. Demanem al Senyor que s’apiade de tots els nostres germans difunts.

El dia de pasqua, les santes dones van anar al sepulcre pensant que el Senyor estava mort, i van marxar amb alegria perquè l’anunci de la resurrecció va fer renàixer en elles l’esperança. Que en aquests dies es faci més forta la nostra esperança.

Amb la meua benedicció,

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.