REALMENT HA RESSUSCITAT EL SENYOR 05-04-2015

Per als deixebles i les dones que ho havien deixat tot pel Senyor i s’havien arriscat a seguir-lo, l’experiència de la creu va ser una gran decepció. Havien cregut que Ell era el Messies, havien posat la seua esperança en Ell i amb la seua mort tot havia acabat. Als ulls de qualsevol israelita piadós, Déu havia desautoritzat les pretensions de Jesús. No era possible continuar creient en Ell.

No obstant això, el diumenge de Pasqua comencen a córrer notícies que, si bé en un principi són desconcertants, tindran com a resultat que aquells deixebles, que en el moment de la Passió havien abandonat al Senyor, siguen recobrats a poc a poc per a la fe.

La primera notícia és que el sepulcre està buit. Un fet desconcertant. Maria Magdalena pensa que “s’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat” (Jn 20, 2). Tan sorprenent que les dones, que van ser les primeres a escoltar l’anunci de la resurrecció (Mc 16, 6; Lc 24, 5-6), en un principi no van dir res a ningú (Mc 16, 8) i, quan ho van contar als deixebles, aquests no les van creure (Lc 24, 11; Mc 16, 9).

El segon moment és la visita dels deixebles al sepulcre. Pere s’admira d’allò que ha succeït, però torna a casa seua (Lc 24, 12; Jn 20, 10). Únicament el deixeble “aquell que Jesús estimava” (Jn 20, 2), al veure el llençol d’amortallar i el mocador “ho veié i cregué” (Jn 20, 8). Se li van obrir els ulls de la fe.

A partir d’aquest moment, cadascun dels personatges de la Pasqua haurà de recórrer el seu propi camí de fe, un camí que no és fàcil. De fet, els mateixos evangelistes es complauen a indicar la dificultat perquè els deixebles cregueren que Crist havia ressuscitat: els deixebles d’Emmaús són qualificats pel mateix Crist com “Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!” (Lc 24, 25); els altres deixebles no van creure ni a Maria Magdalena (Mc 16, 11), ni als dos deixebles d’Emmaús que també van anar a anunciar-los que el Senyor era viu (Mc 16, 13). De fet, el Senyor els va tirar en cara “la seva falta de fe i la seva duresa de cor” (Mc 16, 14). En l’Evangeli de Joan se’ns narra la resistència de Tomás a creure en la resurrecció. Per a creure exigeix veure i tocar el Senyor. El mateix Jesús li retrau la seua actitud: “No siguis incrèdul, sigues creient… Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 27-29).

Aquests detalls dels relats pasquals ens han de portar a pensar dues coses: en primer lloc que els creients, que vivim el goig de la fe, hem d’agrair al Senyor aquest do que ompli d’esperança les nostres vides. La fe ens dóna la seguretat que la mort no té l’última paraula i la certesa que l’amor és més fort que l’odi.

En segon lloc, hem de pensar que cada persona, igual que cada personatge de la Pasqua, ha de recórrer el seu propi camí de fe. Un creient no ha de despreciar a ningú perquè tinga dificultats per creure. El camí que pot portar a un no creient a la fe no el tracem nosaltres. És el Senyor qui condueix els homes cap a Ell per camins que només Ell coneix. Demanem que tots els homes puguen arribar a viure el goig de la fe.

Feliç Pasqua.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.