QUE TOTS SIGUEN UN 24-01-2016

Des del 18 fins al 23 de gener totes les esglésies i comunitats cristianes ens unim en la pregària, i li demanem al Senyor que ens il·lumine per trobar els camins que ens permeten aconseguir una unitat plena i visible entre tots els cristians, i així l’Església arribe a ser, enmig d’aquesta humanitat dividida, món reconciliat i signe del Regne de Déu.

Gràcies a Déu, cada vegada els signes de comunió i de caritat fraterna entre les esglésies són més freqüents i més visibles per al nostre món. La nostra diòcesi, per posar un exemple concret, ha posat a disposició de l’Església Ortodoxa Romanesa tres llocs on poden celebrar la litúrgia i atendre espiritual i pastoralment als seus fidels, així com altres tres per a l’Església Anglicana d’Anglaterra. Tenint en compte el reduït nombre de fidels d’aquestes esglésies, la nostra diòcesi és generosa amb ells, perquè d’aquesta manera s’eviten desplaçaments llargs i es facilita l’atenció pastoral als seus fidels. Aquests gestos manifesten un sentiment de fraternitat cada vegada més clar i són expressió d’un reconeixement mutu de què en totes les esglésies actua l’Esperit vessant la seua gràcia i els seus dons de salvació.

Al llarg d’aquesta setmana de pregària, els cristians de les distintes confessions que ens reunim en oració, escoltarem i meditarem junts un text de la Primera Carta de Sant Pere: “Però vosaltres sou un llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat, perquè proclameu les gestes d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seua llum admirable” (1 Pe 2, 9).

Aquesta carta és una espècie de catequesi dirigida als creients per recordar-los la grandesa dels dons que han rebut en el baptisme i instruir-los en les exigències que es deriven del fet d’haver cregut en Crist, d’haver sigut regenerats pel baptisme i haver entrat a formar part del Poble de Déu. Açò és important, perquè la fe en el Senyor i el baptisme és el que ens uneix a tots els cristians. La setmana d’oració per la unitat ens ajuda a situar-nos en la perspectiva correcta per a una relació autènticament fraterna entre els cristians i entre les esglésies. Reconeixent les diferències que encara no s’han superat, no hem d’oblidar que els dons de la fe i la regeneració baptismal constituïxen un fonament tan sòlid per a viure en la caritat fraterna, que aquesta no ha de trencar-se malgrat les divisions que romanen.

En aquest text se’ns invita que junts agraïm a Déu el do d’haver-nos cridat a la fe i a entrar a formar part del seu Poble. Les expressions amb què es designa els creients (llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa) indiquen que per a ells açò és un “honor” (1 Pe 2, 7), però que no es deu als seus mèrits, sinó que és una gràcia immerescuda de Déu: és Ell qui ens ha escollit, ens ha cridat i s’ha compadit de nosaltres (1 Pe 2, 10). També se’ns recorda que aquest do suposa el compromís de donar testimoni proclamant junts les gestes del Senyor vivint una vida de santedat (1 Pe 1, 15), estimant-nos els uns als altres com a germans (1 Pe 1, 22) i estant disposats a patir per la fe (1 Pe 3, 17). Encara que pertanyem a distintes esglésies, açò, que és el més important en la vida cristiana, ho podem fer i testimoniar junts.

Que no defallim en la pregària.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa