PROP DE DÉU I DELS GERMANS 12-03-2017

Al voltant del 19 de març, festa de Sant Josep, se celebra en les nostres diòcesis el dia del seminari. Us he de confessar que el seminari és la preocupació fonamental que tinc com a bisbe de la diòcesi i que, a més, és compartida per tots els bisbes. La celebració d’aquesta jornada ha de ser una ocasió per complir el mandat del Senyor de demanar a l’amo dels sembrats que envie segadors als seus sembrats (Mt 9, 37); per pregar pels seminaristes de la nostra diòcesi, demanant al Senyor que els infonga el desig d’una verdadera santedat i els concedeixi el do de perseverar en la vocació; i per col·laborar amb l’Església diocesana en les necessitats de la formació d’aquells que es preparen per al sacerdoci. Necessitem sacerdots que estiguen ben preparats per respondre adequadament als reptes i dificultats que el nostre món planteja a l’evangelització.

Sant Joan Maria Vianney deia que el regal més gran que Déu pot fer-li a una parròquia és un bon sacerdot. Estic convençut que tots compartim aquest pensament. En aquests moments en què la presència del rector vivint en el poble s’està convertint en una situació excepcional en les comunitats xicotetes, sento que açò és viscut per tots com un empobriment, perquè la presència d’un sacerdot que viu amb humilitat i alegria la seua vocació en un poble, és percebuda com quelcom que fa bé no sols als cristians que participen habitualment en la vida de l’Església, sinó a tothom. En aquests moments, caracteritzats per l’escassetat de seminaristes, us demano que mantingueu viu el desig del sacerdot que, amb la seua presència i proximitat, cuide la fe de les comunitats i siga un autèntic testimoni de l’Evangeli.

El lema de la celebració d’enguany (Prop de Déu i dels germans) ens porta a pensar en allò que és essencial en el ministeri d’un prevere. Si volem saber què és el decisiu en una vida sacerdotal hem de dirigir la nostra mirada a Jesús, principi i model de tot sacerdot. L’autor de la carta als Hebreus el presenta com un sacerdot pròxim a Déu, perquè és “sant, innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors i enaltit més amunt dels cels” (Heb 7, 26). També es diu que és al mateix temps un sacerdot que s’assembla en tot als seus “germans” els homes (Heb 2, 14. 17) i, per això, pot ser misericordiós amb ells (Heb 2, 17). En Crist mai es viu una contraposició entre la proximitat a Déu i a la humanitat. Al contrari, perquè va ser fidel al Pare, va arribar a ser gran sacerdot compassiu i misericordiós.

Els cristians que tenen un sentit de fe és açò mateix el que volen veure en un sacerdot: que siga una persona pròxima a Déu per la seua vida d’oració i la celebració dels sagraments, perquè saben que els acostarà a Déu. Tenen la seguretat, a més, que si aquesta proximitat és real i no fictícia, estarà prop d’ells en el dolor i el patiment i mostrarà el cor misericordiós de Déu en els moments de debilitat, per la qual cosa no tindran por d’acostar-se a ell.

Demanem al Senyor que ens done sacerdots segons el seu cor.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa