El dia 27 de març vaig començar a fer de missioner a Lobito, Angola. El nostre bisbe Sergi em va fer l’enviament uns dies abans, a la Parròquia de Sant Francesc, al petit poble de Jesús (Tortosa). Vaig estar recolzat pels meus familiars, amics, membres de la delegació de missions de la diòcesis de Tortosa, també per “misevi” (Misioneros Seglares Vicencianos) encarregats de la meva formació i pels fidels de la parròquia.

Misevi és la branca de misioners laics, de l’extensa família vicentina. Amb l’esperit misericordiós de Sant Vicent de Paul “cal ajudar als pobres d’una manera afectiva, però també efectiva”. Em vaig encaminar cap a la Ciutat de Lobito a Angola, al Sud del continent Africà.

A Lobito hi tenim missió des de fa 7 anys. Han passat per aquí molt missioners, però la referència és Virginia Alfaro, que ha dedicat tota la seua vida a fer aquesta labor i té molta experiència. Em van venir a buscar a Luanda, la capital i unes quantes hores després, en un viatge atrotinat i divertit, en bus, vam anar travessant la sabana pel parc natural de Kissama, creuant el riu Kwanza, el més important d’Angola, entre embondeiros, els arbres sagrats dels angolants i resseguint l’estreta carretera , a vegades asfaltada, vam travessar diversos poblats, que eren un bullici de vida, motos, cotxes, Zungueires, les dones que venen els productes amb una barrenyo al cap i per tot paradetes i criatures.

A l’arribar a Lobito em van presentar a la meua comunitat, l’església de la “Santa Trindade”, al Padre Sr. Antonio Chingui i també a les germanes “filhas da caridade” i les germanes oblates.

Després van venir les celebracions de la Setmana Santa, viscudes profundament per la comunitat catòlica, fins arribar a la Pasqua, on els cants, els balls i les mostres d’alegria es van multiplicar.

Una de les funcions principals es col·laborar en les diverses catequesis a formar els nens, per a la comunió i la confirmació, també participem activament en tots els actes litúrgics i en el consell pastoral.

La meua feina ara és d’interculturalització, mirant d’aprendre l’idioma, les costums i la manera de ser dels angolants. Vaig cada dia a les escolinhes “Omôla Wasandjuka” (infància feliç) en tenim tres amb més de 60 crianças en cada una d’elles, per les tardes a l’explicaçao, un repàs que dura tres hores i mitja, per als xiquets que ja van a l’escola, però tenen dificultats en avançar. En el temps lliure, em passo pel nostre centre “Onjango Yapongololi” (joves líders) on tenim wifi, ordenadors, llibres, jocs, molts cursos d’informàtica, anglès, costura, piano…

També un camp de futbol platja, on es fan diversos esports i competicions, una sala polivalent on fem conferències, trobades mensuals per a formació dels pares, cinema…

Ens integrem en els diversos barris, visitem i donem la comunió als malalts, consolem les famílies amb difunts, un moment important en la cultura africana. També anem a la presó, llar de jubilats, persones amb discapacitats, alfabetització d’adults…

El més important de tot és poder conviure el dia a dia amb les persones que ens han acollit amb els braços oberts i la seva alegria innata, com a germans, que som uns dels altres.

La collita és abundant, però pocs els segadors.

Senyor que el vostre Esperit Sant inflame els cors de tots nosaltres per ser Missioners d’Esperança.

Ramon Gaya
Delegació de Missions de Tortosa