Primavera, Temps de Rogatives

“La religiositat popular és un preciós tresor de la Església catòlica”.
Benet XVI,  en  Aparecida

Si visiteu la comarca dels Ports de Morella en primavera trobareu un fet sorprenent: La gran quantitat de celebracions religioses en plena natura, amb un acte simpàtic i curiós: La benedicció del terme, els quatre punts cardinals, que no és un acte de màgia, sinó “d’agraïment” per tots els bens que la natura ens proporciona i i un acte de “responsabilitat” per tot el que els homes podem fer per la cura de la natura, com deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: “La casa comuna”.

Al triomf de la primavera en els nostres pobles muntanyencs i mediterranis esclaten en celebracions que la religió ha anat aprenent de la cultura popular. Amb les transformacions afegides, les demandes contra les pestes o per demanar la pluja… demostren l’antiquíssima capacitat humana de sentir la natura i transformar-la en cultura i símbol.

Deia Desideri Lombarte: “… Quan els bancals de blat verdegen, els prats estan florits, los barranquets humits, totes les herbes creixen …”,  el cicle festiu dels nostres camps, il·luminats  per aquest esclat de la natura que vol unir-se a la festa de la Pasqua … s’inaugura amb les festives rogatives, romeries, primes, rotllos … que tots els pobles de la comarca dels Ports prodiguen d’una manera extraordinària.

No hi ha cap poble que no tingui les seues celebracions en plena natura: Morella, Forcall, Zorita, Cinctorres, Vilafranca, La Mata, La Todolella, Portell, Castellfort, Catí, Vallibona … Ermites com La Balma, Vallivana, Sant Cristòfol, Sant Domingo, El Sargar, L’Avellà, Sant Pere, Sant Marc … són visitades pels vilatans de cada poble. Poques manifestacions  poden comparar-se a la bella manera d’implorar les bones collites o donar gràcies a Déu per un hivern de neus i de bens o implorar del cel l’aigua tant necessària per els camps.

Peregrinar és proclamar al món que la fraternitat i la pau són possibles, que la vida és possible viure-la en pau i germanor. Però què és una Rogativa? És una processó, una sortida al camp, organitzada  per aconseguir el perdó dels pecats,  obtenir gràcies o bens i sobretot d’acció de gràcies. Històricament, les rogatives més nombroses en assistència  s’han fet, potser, per demanar:  “salut, pau i aigua”. Es famós el cant del “Oh Vere Deus”: “Da nobis salutem et pacem et pluviam de coelis”. El fenomen de les rogatives s’ entén molt bé en el context europeu de la pesta negra i de les grans calamitats públiques´´

Diu el Papa Francesc en la Exhortació apostòlica “La joia de l’Evangeli”, parlant de la religiositat popular: “Gran quantitat de cristians expressen la seua fe a través de la religiositat popular. Es tracta d’una espiritualitat encarnada en la cultura dels senzills” … “Caminar junts cap als santuaris i participar en altres manifestacions de la pietat popular, també portant-hi es fills o convidant-hi altres persones, és en si mateix un gest evangelitzador” … “Penso en la fe ferma  d’aquestes mares al peu del llit del fill malalt que s’aferren a un rosari encara que no sàpiguen embastar les proposicions del Credo, o en tanta càrrega d’esperança vessada en un ciri encès en una humil llar per demanar ajut a Maria, o en aquesta mirada d’amor entranyable al Crist crucificat”… “Les expressions de pietat popular tenen molt per ensenyar-nos i, per a qui sap llegir-les, són un lloc teològic al qual hem de prestar atenció, particularment a l’hora de pensar la nova evangelització”…

Vaig tenir la sort l’any 2000 de acompanyar com a capellà als  “Pelegrins de Les Useres a Sant Joan de Penyagolosa”. Vaig gaudir! Ho repeteixo: Vaig gaudir.!Els cants, antiquíssims; els pelegrins resant o en silenci absolut, l’entrada a l’ermita de Sant Miquel de les Torrocelles … L’entrada a Sant Joan de Penyagolosa amb una gran multitud en absolut silenci, sols sentint-se els cants del cantors … L’entrada a Xodos, fabulosa … L’entrada a l’endemà a les Useres … Més de 10.000 persones pels carrers en absolut silenci acompanyant als pelegrins … La carn s’entornava, com es diu vulgarment, pell de gallina …

No perquè sigui la més nombrosa però sí per la seua originalitat, em fixaré ara en la Rogativa de Vallibona a la Mare de Déu de la Font de Pen-Roja de Tastavins, del País Valencià a l’Aragó. 7 hores caminant.

Desideri Lombarte, autor de l’obra de teatre: “Pena-Roja i Vallibona, Pobles Germans”, que es representa el dia de la Rogativa amb actors dels dos pobles, ho explica en una nota preliminar d’una forma molt senzilla i en poques paraules:

“Tota la vida mos han dit lo mateix. I cada set anys mos ho han anat repetint quan diuen: “Enguany venen los de Vallibona”. I els nostres iaios mos tornaven a contar la història de sempre: … I diuen que hi va haver molta misèria i malalties i pesta … i la seca, molts anys de seca … i que va morir molíssima gent … Conten que a Vallibona no hi va quedar cap fadrina i que els pocs xics mossos que van quedar van vindre a buscar dona a Pena-Roja … que set xiques de Pena-Roja van anar a casar-se a Vallibona … que van tindre fills i que la Vila, a poc a poc, es va anar recuperant. … Per això tornen cada set anys, un per cada dona que se’n van emportar, a donar gràcies a la Mare de Déu de la Font i a visitar als germans que son natres … Diuen que fa molts anys que venen, moltes centúries”.

La vespra de la festa de l’Ascensió del Senyor, a les 7’30 del matí, als tocs de la campana grossa, cantant l’Exsurge Domine i les Lletanies dels Sants surt la Rogativa des de l’Església de Vallibona. 7 és el número: 7 casaments, cada 7 anys, 7 hores de camí. No és estrany que la cultura tradicional impliqués el número 7 en tantes creacions com  els 7 dies de la setmana, els 7 sagraments … o els colors de l’arc de Sant Martí…  o les meravelles del món … A l’endemà la tornada es per Herbers on tot el poble surt a rebre la Rogativa amb tots els estendards, com si fos festa major. Ben entrada la vesprada la Rogativa arriba  a Vallibona i comença el conte enrera: D’aquí a 7 anys tornarem a Pena-Roja.

Paco Vives Pitarch
Rector de la Parròquia Sant Francesc d’Assís, de Jesús-Tortosa