PENTECOSTA 20-05-2018

En acabar les festes de Pasqua celebrem la solemnitat de la Pentecosta. Estem davant la culminació del temps joiós de la resurrecció del Senyor amb l’enviament de l’Esperit Sant, que és el gran do que regala a l’Església i a tota la humanitat. L’Esperit és per a molts cristians un gran desconegut. Ens costa comprendre la seua missió, perquè, si la comparem amb la de Jesús, ens sembla poc concreta. En canvi, és tan important perquè sense la seua acció, l’obra de la salvació no continuaria endavant.

En primer lloc, l’Esperit ve per culminar l’obra de Crist, portant a compliment i plenitud la fundació de l’Església. Crist havia cridat als deixebles que el van seguir. A eixa comunitat és enviat l’Esperit Sant el dia de  Pentecosta per a convertir-se en el principi i fonament de la seua unitat interior en l’amor i la caritat. És eixa unitat interior la que fa que aquell grup de deixebles esdevingui Poble de Déu i Cos del Crist. L’Esperit no ve a una església ja constituïda, sinó que és enviat per a constituir-la. Ell és, en paraules d’un gran teòleg del segle XX, el cofundador de l’Església, que és quelcom més que una associació o una institució humana: l’Esperit fa d’ella signe i presència del Regne de Déu en el nostre món. Per això la celebració d’aquesta solemnitat hauria de ser per a tots nosaltres una ocasió per donar gràcies al Senyor per haver-nos cridat a formar part de la seua Església. És una  gràcia i, per això, un honor.

Per l’acció de l’Esperit Sant l’Església és també enviada a la missió. Es tracta d’una missió universal: vol abastar a tots els pobles i cultures, però sense anul·lar-les ni suprimir-les, sinó purificant-les i integrant tot allò de bo que hi ha en elles. Per l’acció de l’Esperit l’Església és capaç d’obrir-se sense por a tota la humanitat i rep d’Ell la força per transformar aquest món en Regne de Déu. Eixa és la potència misteriosa de la seua acció.

Per l’acció de l’Esperit l’Església és constantment renovada en santedat. El Concili Vaticà II ens ensenya que la santedat de l’Església és vertadera, encara que imperfecta, perquè les imperfeccions i els pecats estan presents en els seus membres. Ningú dels qui formem part d’ella podem presumir de ser cristians perfectes. Tots tenim consciència de què podíem ser millors. I, malgrat tot, no han faltat mai testimonis de santedat que, amb la seua vida, l’han renovada i han fet que continuï sent un signe segur i clar del Regne de Déu en el món. Com ens ha recordat el Papa Francesc en l’exhortació Gaudete et exultate, “l’Esperit Sant vessa santedat a tot arreu, en el sant poble fidel de Déu” (nº 6), una santedat que no sempre es manifesta en obres grans als ulls del món, però que és la que dóna vida a l’Església i la fa creïble al món. Sense els sants, que són els millors fruits de l’acció de l’Esperit, l’Església hauria deixat d’existir.

Que la solemnitat de la Pentecosta ens porte a donar gràcies al Senyor perquè ens ha cridat a formar part de la seua Església, a comprometre’ns més en la nostra missió i a créixer en el desig de viure una santedat cada dia més autèntica.

Amb la meua benedicció,

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa