Homilia de Pasqua de Resurrecció

Santa Església Catedral Basílica de Tortosa, 17 d’abril de 2022

– Lectures:
1ª: Ac 10,34.37-43
Salm 117,16-17.22-23
2ª: Col 3,1-4
Ev: Jo 20,1-9

Il.lm. Sr. Vicari General de la Diòcesi

MMII Srs. membres del Capítol catedralici

Sr. 1r Tinent d’Alcalde i regidors de l’Ajuntament de la ciutat

Sra. Presidenta i junta de l’Agrupació de Confraries i Germandats de la Setmana Santa de Tortosa

Germanes i germans tots en el Senyor

 

  1. Uns deixebles sense esperança

 

Amb la mort de Jesús, els deixebles, que tot ho havien deixat pel Senyor, havien perdut tota esperança. Ja no tenia cap sentit creure en Ell; no valia la pena viure segons la seua paraula. Com diu Sant Pere en el discurs dels Fets dels Apòstols que hem escoltat, havia passat “per tot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable” (Act. 10,34.37-43). A eixe Jesús, “el mataren penjant-lo en un patíbul” (Act. 10,34.37-43). La sensació que tindrien els apòstols era doble: havien pecat d’ingenuïtat; s’havien il·lusionat pensant que les persones bones poden canviar les coses i que, per això, val la pena escoltar-les i seguir-les. En eixe moment, sentirien que s’havien il·lusionat per una persona bona, però la realitat havia esvaït la il·lusió: “Nosaltres -diuen els dos deixebles d’Emmaús al desconegut que s’havia unit a ells en el camí- esperàvem que fos l’alliberador d’Israel”. “Esperàvem”, vol dir que ja no esperen.

Jesús havia unit tant el seu missatge a la seua persona que tindrien una segona sensació: No val la pena viure com Ell ens va ensenyar. És inútil. Si amb Jesús han fet això, quin sentit té fer el bé? Per a què lluitar per un món millor? A la llum de la mort de Jesús, del seu final tràgic i dolorós, el més lògic és que cadascú visca per a ell; sense esperances, sense proposar-se metes més altes; sense buscar la justícia… tot això, són il·lusions sense fonament. L’autèntica realitat és la que toquem i constatem i l’únic horitzó real de la vida és aquell que podem comprovar. Si la mort de Jesús fos definitiva, no hi hauria raons per a l’esperança ni per buscar el bé.

  1. Una sorpresa inesperada

Però el matí del Diumenge de Pasqua tot canvia. Maria Magdalena troba el sepulcre buit. Pere i el deixeble estimat, quan entren, descobreixen quelcom estrany: certament el cos del Senyor no hi és i veuen “aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc”. Això els fa dubtar de la hipòtesi que el cos hagués estat robat. De fet, el deixeble estimat “ho veié i cregué”.

A partir d’eixe moment, els deixebles van anar sent recuperats per a la fe, malgrat les seues resistències i les seues dificultats per a creure. En eixe procés no trobem dues històries idèntiques: mentre que en el cas del deixeble estimat, en veure el sepulcre buit, es despertà en ell la fe sense haver vist el Senyor; Tomàs, si no el veu, si no posa el dit en les ferides, no creu. Però el Senyor no dona a ningú per perdut; busca la manera d’acostar-se a cadascú d’una forma personal i única per obrir el seu cor a la fe. Cada un dels deixebles farà el seu propi camí de fe.

Això també passa amb nosaltres: cada persona té la seua història i ha de fer el seu camí per trobar-se amb el Senyor. Si Ell no dona a ningú per perdut, tampoc nosaltres ho podem fer. Certament, avui veiem tantes persones allunyades del Senyor, que podem dubtar de la potència de Déu i donar-les per perdudes, però ¿qui de nosaltres no s’ha allunyat del Senyor en algun moment de la vida? ¿Qui de nosaltres no ha experimentat la misericòrdia del Senyor, que ens ofereix constantment la seua gràcia?

El Diumenge de Pasqua els deixebles són recuperats per a la fe i, amb ella, recuperen l’alegria de sentir-se de nou estimats pel Senyor; l’alegria que dona viure en la seua amistat. Però el Senyor respecta els temps i els processos de cada persona. No ens desanimem si experimentem que sovint ens apartem del Senyor; no dubtem de la força de la seua quan veiem tantes persones que no el coneixen ni l’estimen; preguem i confiem que el Senyor es farà present en la seua vida i no siguem un obstacle perquè es troben amb Ell. Que el nostre testimoniatge els aprope, encara que només siga una mica, al Senyor i prepare el seu cor per a trobar-se amb Ell.

  1. La Vida Nova en Crist

Viure des de la Pasqua és tenir l’experiència de què el Senyor ens ha tocat el cor i s’ha apoderat de nosaltres. Sant Pau ho expressa amb aquestes paraules: “Jesucrist s’ha apoderat de mi” (Fil. 3, 12). Des d’eixa experiència, la vida únicament té un sentit i una meta: apoderar-me de Crist, “guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist” (Fl. 3, 14). És el mateix que hem escoltat en la segona lectura: “cerqueu allò que és de dalt, on hi ha Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra” (Col. 3, 2). No es tracta d’oblidar-nos del món sinó de no deixar-nos esclavitzar per allò que ens impedeix atansar Crist: la dolenteria i la malícia; els desigs egoistes i les ambicions. Qui cerca allò que és de dalt, qui vol arribar a Crist, no es desentén del món: treballa perquè aquest sigui digne de Crist i de l’ésser humà. Qui viu des de la pasqua del Senyor sap que viure en amistat amb Crist i com Ell ens va ensenyar no és una il·lusió; és quelcom que val la pena; és lluitar per allò que realment importa, malgrat que el Regne de Déu tingui dificultats.

Els cristians que vivim des de la fe en Crist ressuscitat i que intentem créixer cada dia en la seua amistat, estem convençuts que si tots cregueren i estimaren més Jesús i, oblidant-se dels interessos terrenals que impedeixen buscar les coses d’allà dalt, buscaren al Senyor, el nostre món seria més just, més digne i les persones ens estimaríem més. La causa de les guerres i de l’odi no està en la fe autèntica sinó en els interessos terrenals que tantes vegades ens esclavitzen i que sovint es justifiquen amb motius religiosos. Que alliberats per Crist de tot allò que ens impedeix estimar-lo, el cerquem en la nostra vida i l’anunciem com a font de salvació per a tots.

  1. El perdó, do de la Pasqua

Sant Pere ens ha anunciat que tots els qui creuen en Ell reben “el perdó dels pecats gràcies al seu nom” (Ac. 10, 43). Un antic himne del dia de Pasqua diu:

Som en el dia ver de Déu

Per la llum santa pur i clar

En què la sang del Fill amat

Els crims del món va diluir

Els àngels queden admirats

Veient la pena del sant cos

I com el reu fidel al Crist

La vida eterna aconsegueix

La força del Ressuscitat i la seua gràcia, que va perdonar al lladre que va creure en Ell a la creu i li va prometre la vida eterna, avui es vessa sobre tota la humanitat. La resurrecció de Crist ens anuncia que Déu vol perdonar-nos; que la por de penedir-nos no té cap sentit; que el seu desig de donar-nos la vida eterna és molt més gran del que ens imaginem; que cap pecat és tan fort que Déu no el pugui esborrar; que el mal no té l’última paraula en la nostra vida. Viure l’alegria de la pasqua significa que Déu no nega el seu perdó a ningú que, mogut per l’amor a Crist, li ho demane.

Maria, la Mare del Senyor, que va veure plenament realitzada la seua esperança amb la resurrecció del seu Fill, ens mogui a acollir amb goig el perdó i la gràcia de la Pasqua. Que així sigui.

Bona Pasqua en l’alegria del Senyor ressuscitat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X