PARAULES DES DE LA CREU (III) 27-03-2022

Després de demanar al Pare el perdó per als seus perseguidors i de prometre el paradís al malfactor crucificat al seu costat que, en descobrir la veritat de la seua vida i la injustícia que s’estava cometent amb Crist, li va suplicar que es recordés d’ell en el seu regne, Jesús es dirigeix a la seua mare i al deixeble estimat que, acompanyats d’altres dones, es trobaven vora la creu: “Quan Jesús veié la seua mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: <<Dona, aquí tens el teu fill>>. Després digué al deixeble: <<Aquí tens la teua mare>>” (Jn 19, 26-27).

En aquesta escena, la pietat cristiana constantment ens ha convidat a dirigir una mirada d’amor a la Mare del Senyor que, en aquest moment en que es compleixen les paraules que l’ancià Simeó li va dirigir profèticament en el moment de la presentació de Jesús en el temple (“Una espasa et traspassarà l’ànima” [Lc 2, 35]), comparteix com ningú el sofriment del Fill. Però en aquest moment, Maria no és només una mare sofrent, sinó una creient: la seua fe és més forta que el seu dolor; el sofriment i la mort del seu fill no han minvat la seua fe i la seua confiança en Déu. Al peu de la creu ella no sap el que succeirà, però té la certesa que Déu no abandonarà Jesús. Maria és l’única llum de fe i d’esperança que roman encesa a l’Església en l’espera de la pasqua.

La indicació de l’evangelista que “des d’aquella hora el deixeble la va rebre com quelcom propi” (Jn 19, 27), traduïda tantes vegades com que el deixeble “la va acollir a casa seua”, ha portat a interpretar aquestes paraules en el sentit que Jesús estava confiant la seua mare al deixeble per a que tingués cura d’ella. Això va donar origen a la tradició que Maria va viure d’ara en avant en companyia de Joan. Una lectura atenta d’aquestes paraules ens porta a descobrir en elles quelcom més que una expressió de preocupació filial pel futur de la mare.

Si aquesta fos la intenció principal de Jesús, s’hauria dirigit en primer lloc al deixeble (“Aquí tens la teua mare”). Però Jesús es dirigeix en primer lloc a la Mare: “Aquí tens el teu fill”. Hi ha una intencionalitat que sobrepassa la preocupació pel futur de la Mare. Més que confiar Maria al deixeble per a que tingués cura d’ella, Jesús està confiant el deixeble a la seua Mare per a que el cuide a ell i a tots els seus futurs deixebles. Ella, que va cuidar del seu Fill amb amor en el temps de la vida oculta i que, des de la discreció, va ser la seua deixebla més perfecta, perquè va acollir la Paraula i la va portar a la pràctica, rep des de la creu una nova missió: haurà d’acollir en el seu cor els deixebles del seu fill i cuidar de la seua fe de la mateixa manera que havia acollit Jesús i havia tingut cura d’Ell. El deixeble al qual Jesús estimava i, en ell, tots els futurs deixebles són entregats com a fills a la Mare. Per això ella continuarà des del principi present en l’Església acompanyant-la en l’oració i fent pròpies totes les seues necessitats. Estem davant una escena de revelació i de missió. A Maria se li anuncia que a partir d’eixe moment ja no és únicament la Mare de Jesús, sinó que és també Mare de l’Església.

En acollir-la com quelcom propi, Joan ens ha indicat que ella, mestra i model de la fe en el moment del dolor suprem, ha de tindre un lloc en el cor dels creients si volem mantenir-nos ferms en la fe quan ens arribe l’hora de la prova, que mai serà més gran que la que Ella va patir.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar: