PARAULES DES DE LA CREU (i V) 10-04-2022

Els evangelistes Mateu i Marc ens han transmès una única paraula de Jesús en la creu. Es tracta del crit esquinçador de qui experimenta el que significa sentir-se abandonat per Déu, amb el qual comença el salm 22, que és una oració de súplica confiada d’algú que es troba en una situació de sofriment extrem; una exclamació de mort i de glòria; un crit d’amor a Déu en el moment del dolor: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (Mt 27, 46; Mc15, 34).

Els evangelistes no han fet res per suavitzar el dramatisme d’aquest moment. Al sofriment físic per les tortures que ha patit, cal afegir el sofriment moral de qui se sent sol i desemparat: Jesús ha sigut menyspreat i abandonat pel seu poble; també els seus deixebles el van abandonar en el moment de la passió (Mateu [26, 56] específica que “tots”). L’ha abandonat també Déu? Això és el que semblen suggerir-li els grans sacerdots i els escribes que es dirigeixen a Ell en to burlesc dient-li: “Ha confiat en Déu: que l’allibere ara si tant se l’estima! Ell, que va dir <<Sóc Fill de Déu>>” (Mt 27, 43). En l’abandó dels seus arriba a viure el que experimenta algú que se sent abandonat per Déu. Estem davant el major sofriment humà que podem imaginar, perquè quan algú pensa que Déu l’ha abandonat, perd ja tota esperança.

Aquest crit és la màxima expressió de la solidaritat de Crist amb la humanitat sofrent: no hi ha cap sofriment autènticament humà que Ell no haja experimentat en el seu propi cos; ha passat la prova del dolor per a poder auxiliar els qui ara passen per ella. Havia de ser un Gran Sacerdot provat en tot en el sofriment com nosaltres per a poder així compadir-se de nosaltres. D’aquesta manera podem acostar-nos a Ell amb tota confiança.

Aquest crit mostra que la creu va ser per a Crist el moment de la gran temptació: les temptacions messiàniques que va experimentar al començament del seu ministeri reapareixen amb tota la seua força: “salva’t a tu mateix i baixa de la creu… Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. El Messies, el rei d’Israel! Que baixe ara de la creu perquè ho vegem i creguem!” (Mc 15, 30-32). En el moment de l’abandó de Déu, en l’hora de l’última i definitiva temptació, l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús l’última paraula, que és la resposta de Jesús als qui l’escarneixen: “Pare a les teues mans confio el meu esperit” (Lc 23, 46).

Són les paraules del salm 31, l’oració confiada de qui, en la persecució i en el sofriment, s’acull a Déu perquè el deslliure dels seus enemics. Però Jesús ha modificat les paraules del salmista: el “Déu lleial” es transforma en els seus llavis en el “Pare”. L’expressió d’extrem abandó de Mateu i Marc s’ha convertit més explícitament en una pregària confiada, en una manifestació de la seguretat que Jesús té que el Pare el lliurarà, en una ofrena de si mateix a Déu que el porta a abandonar-se a les seues mans.

Jesús ha superat la gran temptació, ha confiat en Déu, ha convertit la creu en l’ofrena de si mateix al Pare en l’Esperit etern. Per això, va ser escoltat en la seua angoixa i per la seua resurrecció s’ha convertit en causa de salvació per als qui creuen en Ell.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X