PARÀBOLES DE LA MISERICÒRDIA (y IV): El bon samarità (Lc 10, 25-37) i el pobre Llàtzer (Lc 16, 19-31) 13-03-2016

La paràbola del Pare misericordiós acabava amb unes paraules dirigides al fill major que contenen l’ensenyament que Jesús volia transmetre als que criticaven el seu mode d’actuar: qui no és capaç d’alegrar-se per la tornada del germà que s’havia perdut és perquè no ha conegut el cor del Pare. En l’evangeli de Lluc trobem dos paràboles que contenen un altre ensenyament: qui no es compadeix del germà necessitat tampoc ha conegut Déu. Com totes les paràboles de la misericòrdia, també aquestes presenten situacions amb contrastos molt accentuats, lo qual ajuda a entendre fàcilment el missatge que el Senyor vol transmetre.

La paràbola del bon samarità és la resposta a les preguntes que un mestre de la llei li formula a Jesús “per a posar-lo a prova” (Lc 10, 25). La primera cosa que sorprèn és que Jesús, que en un primer moment és “examinat” pel mestre de la llei, acaba convertint-se en l’examinador. L’escriba té una inquietud. Es pregunta pel que ha de fer per heretar la vida eterna. Mostra conèixer l’essencial de la llei. Però la seua mentalitat legalista aflora prompte: “I qui són els altres que haig d’estimar?” (Lc 12, 29). Vol saber exactament a qui està obligat a estimar. Era una qüestió disputada entre les escoles teològiques en temps de Jesús.

Per respondre a aquesta qüestió, Jesús narra la paràbola del bon samarità. Ací apareix el gran contrast. Aquells que es dedicaven al culte, al veure el moribund eviten trobar-se amb ell. És un samarità (amb els que els jueus no es parlen) qui “se’n compadí” d’ell. Aquesta expressió és important. Enfront de la indiferència del sacerdot i del levita, la visió d’aquell home mig mort toca les entranyes del samarità, fins al punt que es posa a actua. Estem davant d’un exemple d’autèntica misericòrdia: en el samarità s’uneixen la compassió i l’acció. Tota la seua persona es bolca en aquell home mig mort.

El final ens resulta sorprenent. La pregunta decisiva no és la que fa el mestre de la llei a Jesús, sinó la que Jesús li dirigeix a ell i a tots nosaltres: “Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l´home que va caure en mans dels bandolers? ” (Lc 10, 36). I és que no es tracta de distingir als altres entre proïsmes i no proïsmes, sinó de fer-se proïsme del més necessitat. La pregunta teòrica de l’escriba ha estat transformada per Jesús en un interrogant dirigit al nostre cor.

La paràbola del pobre Llàtzer és la resposta de Jesús a les burles dels fariseus, “que eren amics dels diners” (Lc 16, 14), per les seues ensenyances sobre la impossibilitat de “servir Déu i el diner” (Lc 14, 13). També en ella trobem contrastos: entre l’extrema riquesa i l’extrema pobresa; entre l’anonimat en què queda el ric i la identitat concreta del pobre (és l’únic personatge d’una paràbola a qui Jesús va posar nom. Sant Agustí afirma que açò es deu al fet que el seu nom estava inscrit en el llibre de la vida); entre el destí del pobre i la sort final del ric. La paràbola ens recorda l’escena del judici final de l’evangeli de Mateu (Mt 25) i ens adverteix que en la pràctica de la misericòrdia no estem davant d’una qüestió secundària en la vida cristiana i que açò està prou clar en la Paraula de Déu.

No oblidem que Déu ens parla en els pobres i necessitats.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa