PARÀBOLES DE LA MISERICÒRDIA (III): El Pare misericordiós 06-03-2016

Entre totes les paràboles de la misericòrdia que trobem en l’evangeli de Sant Lluc, la més coneguda és la del fill pròdig. Estem davant de la que alguns exegetes consideren “la paràbola per excel·lència”. L’Església ens l’ofereix com a text evangèlic per a la celebració de l’Eucaristia d’aquest quart diumenge de Quaresma. Actualment hi ha un gran consens entre els estudiosos de la Sagrada Escriptura en què el personatge més important de la paràbola no és el fill que ha marxat de casa, sinó el pare que l’acull amb una “compassió excessiva” quan aquest torna. Per això molts pensen que se li hauria de canviar el títol: no és pròpiament una paràbola dedicada al fill pròdig, sinó al pare misericordiós.

Estem davant d’una paràbola amb què Jesús pretén justificar el seu comportament front a les murmuracions dels fariseus i escribes que, al veure que “els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo” (Lc 15, 1), deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells” (Lc 15, 2). Per respondre a aquestes crítiques, Jesús els diu tres paràboles: la de l’ovella perduda i trobada (Lc 15, 3-7), la de la moneda perduda i trobada (Lc 15, 8-10) i la del fill pròdig, que també “estava perdut i l’hem retrobat” (Lc 15, 24. 32).

En aquesta última, Jesús ens situa davant d’un cas extrem. La decisió del fill menor és el rebuig més gran que puga tindre un fill cap a un pare: demanar l’herència en vida del pare és com desitjar-li la mort. Abandonar la casa és dir-li que ja no vol saber res d’ell. Les mateixes motivacions del fill al tornar no estan inspirades per l’amor, sinó per l’interès. La necessitat és tan gran que el porta a superar la vergonya. La reacció del pare se situa en l’extrem oposat: per a ell, el seu fill continua sent el seu fill, per molt gran que haja sigut el seu menyspreu. Mentre que els escribes i fariseus veuen els pecadors com a tals, Déu els veu com a fills seus. Jesús té aquesta mirada del Pare: el pecador no deixa de ser fill de Déu.

El pare, al veure el fill, “es commogué” (Lc 15, 20). No li deixa acabar el discurs que s’havia preparat. Immediatament el restitueix a la dignitat de fill i celebra un banquet. Així manifesta l’alegria que hi ha en el cel quan un pecador es converteix (Lc 15, 7. 10). Jesús ens descobreix que el cor de Déu no és el d’un jutge implacable, sinó el d’un pare misericordiós.

En les tres paràboles es destaca l’alegria que senten el pastor quan troba l’ovella (Lc 1, 5), la dona quan troba la moneda (Lc 15, 9) i el pare quan el fill torna a la casa (Lc, 15, 20); i la invitació a compartir eixa alegria (Lc 15, 6. 9. 32). Ací trobem la resposta de Jesús a eixos fariseus i escribes que el criticaven: qui, considerant-se just, no s’alegra pel fet de que els pecadors s’acosten a la salvació, no ha conegut Déu ni sent com Ell i, per molt religiós que siga, està tan necessitat d’obrir el seu cor a l’amor del Pare, com el fill que ha marxat de casa.

Amb la meua benedicció.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa