PARÀBOLES DE LA MISERICÒRDIA (II): El jutge, la viuda, el fariseu i el publicà (Lc 18, 1-14) 28-02-2016

En el capítol 18 de l’Evangeli de Lluc trobem dos paràboles que, encara que aparentment són molt distintes, estan unides per dos temes comuns: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la Justícia de Déu amb els pobres i els pecadors.

En la primera, dita per Jesús per ensenyar “que cal pregar sempre, sense defallir” (Lc 18, 1), ens trobem amb tres personatges: una viuda, un jutge “que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes” (Lc 18, 2) i Déu. En el temps de Jesús les viudes eren les persones més desprotegides de la societat. La viuda de la paràbola personifica a eixes persones que no compten per a res i que, per tant, ningú les escolta. El jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de superba pel poder que ostenten, tenen un cor insensible cap als més necessitats. Es nega a atendre la viuda que li demana justícia enfront del seu adversari. La virtut que Jesús lloa en aquella dona és la seua perseverança en l’oració. Eixa constància, encara que no arriba a canviar el cor del jutge, perquè si al final aquest accedeix a les seues peticions, ho fa per a evitar la molèstia que li suposa tanta insistència, aconsegueix l’objectiu desitjat. La conclusió és clara: si la perseverança en la súplica aconsegueix l’objectiu inclús quan es tracta d’un jutge sense escrúpols, ¿com dubtar de l’eficàcia de l’oració quan aquell a qui ens adrecem és el mateix Déu?

Ara bé, Jesús ens insinua dues condicions perquè la nostra oració arribe a tocar el cor del Pare. La primera es refereix al contingut de la nostra súplica: hem de demanar a Déu que ens “faça justícia” (Lc 18, 7), que ens done aquell do que necessitem per viure en la plena alegria: l’Esperit Sant que Déu dóna als que li demanen (Lc 11, 13). Tot lo demés és secundari. La segona condició és la perseverança. Ser constants en la pregària és signe de confiança en Déu. Al final de la paràbola, Jesús ens llança una pregunta: “El Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe en la terra?” (Lc 18, 8). Aquesta pregunta ens la podem respondre revisant la nostra oració.

La segona paràbola té tres personatges també: el publicà (considerat per tots un pecador), el fariseu (prototip d’aquells que confien en si mateixos per considerar-se justos i menyspreuen els altres) i Déu, a qui es dirigeixen tant el fariseu com el publicà. El fariseu exhibeix les seues bones obres davant Déu, li mostra la seua pròpia justícia. Està tan ple de si mateix, del que és i del que fa, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu. Viu en l’orgull i en l’autosatisfacció que li donen les seues obres. El publicà, en canvi, no té res a mostrar-li a Déu. A més de ser considerat pecador per la societat del seu temps, ell també se sap pecador. No pot presumir de res davant Déu: “no gosava ni aixecar els ulls al cel” (Lc 18, 13). Per això busca el camí de la misericòrdia: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador” (Lc 18, 13). Aquesta oració canvia la mirada de Déu sobre els homes i, per tant, la situació d’aquests davant Déu: el publicà “va baixar perdonat a sa casa, i no l’altre” (Lc 18, 14). I és que a Déu l’entendreix més la humilitat d’un pecador que les bones obres d’un just superb.

Si volem experimentar la misericòrdia de Déu, no ens cansem de pregar amb humilitat i confiança.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa