PARÀBOLES DE LA MISERICÒRDIA (I): Els dos deutors (Lc 7, 36-50) 21-02-2016

L’Església ens exhorta que en el temps de Quaresma escoltem amb més assiduïtat la Paraula de Déu. En la butlla Misericordiae vultus, amb la que el Papa anunciava la celebració del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, se’ns anima a viure aquest temps d’una manera especial: “Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades en les setmanes de Quaresma per redescobrir el rostre misericordiós del Pare” (nº 17). A fi d’ajudar-vos a viure aquesta sugerència del Papa, dedicaré les reflexions dels diumenges que queden d’aquest temps litúrgic a comentar algunes de les paràboles de la misericòrdia que trobem en l’evangeli de Sant Lluc. Comencem avui per la paràbola dels dos deutors.

És important situar cadascuna de les paràboles en el context on Jesús les pronuncia. El Senyor recorre a aquesta forma de predicació per respondre a preguntes que se li fan, per transmetre algun ensenyament o per justificar la seua manera d’actuar. Aquest és el cas de la paràbola dels dos deutors. Jesús ha sigut invitat a dinar a casa d’un fariseu. En el transcurs del dinar succeeix quelcom inesperat. Una dona, “que era una pecadora” (Lc 7, 37) irromp en la casa i, plorant, ungeix els peus de Jesús amb perfum, els besa i els eixuga amb els seus cabells. El fariseu, al comprovar que no rebutja el gest d’aquella dona, en el seu interior jutja a Jesús (no a la dona, perquè aquesta ja està condemnada: tot el món sap que és una pecadora): “Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora” (Lc 7, 39).

Com a resposta a aquest pensament del fariseu, Jesús proposa aquesta paràbola. Un prestador perdona el deute a dos deutors: a un li perdona cinc-cents denaris i a l’altre cinquanta. A continuació li planteja una qüestió al fariseu que l’havia jutjat: “Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?” (Lc 7, 42). La seua resposta és lògica: estimarà més “aquell a qui ha perdonat el deute més gran” (Lc 7, 43). Davant d’aquesta resposta, Jesús treu una conclusió que explica el seu comportament amb aquella dona pecadora: “els seus molts pecats li han estat perdonats: perquè ha estimat molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc” (Lc 7, 47).

Aquesta conclusió de Jesús és d’una ambigüitat calculada: ¿La dona ha sigut perdonada perquè havia estimat molt o, al ser-li perdonats els pecats va estimar molt, com el deutor a qui se li havia perdonat un gran deute? En realitat el versicle 47 dóna a entendre les dues coses. A aquella dona, que no podia confiar en els fariseus perquè eren representants d’una religió entesa de forma legalista i ja l’havien condemnada, únicament li quedava una sortida: posar la seua esperança i la seua confiança en Crist. Eixa confiança la duu a confiar en Jesús, a acostar-se a Ell sense importar-li les aparences. Estem ja davant d’un acte d’amor inicial a Crist. Eixe gest d’amor no deixa indiferent al Senyor, que respon amb el perdó. Ens podem preguntar quin seria el sentiment que produirien en aquella pecadora les paraules de Jesús: se’ns dubte, el seu amor al Senyor es faria més fort. Estimaria més, perquè se li havien perdonat tots els seus pecats.

Acostar-nos confiadament a Déu reconeixent els nostres pecats és un acte de confiança i d’amor a Ell, ja que tenim la certesa que no ens condemna com els fariseus. A l’experimentar el perdó, el nostre amor a Déu es fa més fort. En aquest any de la Misericòrdia no dubtem de l’amor de Déu i aprenguem que el sagrament de la Reconciliació és també camí per créixer en l’amor a Ell.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X