P. Eddilas Tolojanahary: “Ser poca gent a missa pot ser un avantatge si vivim amb fraternitat i generositat”

• Aquest sacerdot malgaix ha passat prop de set anys estudiant a Espanya i servint en les comunitats de Benicarló i Alcanar

• Ha tornat a Madagascar després que el seu bisbe l’hagi nomenat rector de la catedral de Morondava

Javier Castán. TORTOSA (2026-1-15)

El sacerdot Eddilas Tolojanahary (Madagascar, 1987), conegut afectuosament com el pare Eddi, ha passat quasi set anys a Espanya. Ha dedicat aquest temps a l’estudi i al servei de les comunitats de Benicarló i d’Alcanar. Recentment, ha sigut cridat pel bisbe Marie Fabien Raharilamboniaina para assumir el càrrec de rector a la catedral de Morondava. El passat 29 de desembre, tornà al seu país després de rebre un càlid agraïment a la Parròquia de Sant Bartomeu de Benicarló i participar en la clausura del Jubileu de l’Esperança a la catedral de Tortosa.

—Què porta a un jove sacerdot malgaix a recórrer més de 10.000 kilòmetres per venir fins la Diòcesi de Tortosa?

—En 2017, el pare Jordi Bertomeu va estar a Madagascar. El seu treball el va portar fins la Diòcesi de Morondava. Una nit, el nostre bisbe va invitar-lo a parlar amb els seminaristes. Aleshores, jo era diaca. El pare Bertomeu va fer-li una proposta al bisbe: “Si tens cap sacerdot que vulgui estudiar a Espanya, la nostra Diòcesi de Tortosa està disponible per rebre’l”. Van designar-me a mi. Jo pensava que era broma, no m’esperava sortir del meu país.

La meva ordenació va ser el 8 d’abril de 2018. Aquell dia, el bisbe anuncià davant tota l’assemblea que anava a enviar-me a Espanya. Jo no volia fer una mala cara davant de la gent i vaig comprendre que allò que m’havia dit anava de debò. Vaig arribar al meu destí el 5 de febrer de 2019, en companyia d’un altre sacerdot malgaix, el pare Maxi, que està a Vinaròs.

El sacerdot malgaix celebrant l’Eucaristia a Benicarló.

—Com s’ha desenvolupat la seva estada aquí?

—En aquest temps, he completat la Llicenciatura en Ciències del Matrimoni i de la Família al Pontifici Institut Teològic Joan Pau II de València. Encara que el principal objectiu del nostre viatge ha sigut l’estudi, també hem estat ajudant a diferents parròquies. Entre 2019 i 2021, vaig estar a la Parròquia de Sant Bartomeu de Benicarló. Després, l’aleshores bisbe Enrique Benavent va enviar-me a la Parròquia de Sant Miquel d’Alcanar. Dos anys i mig més tard, el bisbe Sergi Gordo va destinar-me de nou a Benicarló.

Ara, tinc el meu nou nomenament a la Diòcesi de Morondava com a rector de la catedral. El meu bisbe va estar a Benicarló a febrer de 2025 i va comentar-me que estava pensant quina responsabilitat encomanar-me a la nostra diòcesi. Quan vaig anar-hi de vacances, ja va indicar-me quin seria el meu càrrec. És una missió important i difícil, però compto amb l’ajuda del Senyor per afrontar-la.

—Quina impressió s’emporta de tots aquests anys?

—He estat molt a gust, ho dic de cor. Sobretot, a Benicarló. Vaig començar la meva vida sacerdotal aquí. He viscut més anys de sacerdot a Espanya —principalment, a Benicarló— que a la meva terra. Com va ser el meu primer amor, mai oblidaré aquest poble.

A nivell religiós, la realitat del meu país i la d’Espanya és totalment diferent. A Madagascar, molts dels qui van a les misses són joves, encara que també va gent gran. Aquí vaig trobar-me un escenari molt distint: sols vèiem a persones majors. “On són els joves”, ens preguntàvem. Un altre contrast és que les misses a Madagascar duren dos hores cada diumenge. Aquí, són de 45 minuts i prou.

Durant el temps que he passat a Espanya, he après moltes coses sobre la relació amb la gent i la manera de dialogar i de viure la fe. Això m’ajudarà moltíssim per viure la fe al meu país. Perquè som l’Església, som iguals i compartim la mateixa fe, encara que hi hagi matisos en la forma en què la vivim.

“La vocació es descobreix sempre en el camí, poc a poc i amb el temps”

—Parli’ns un poc de la seva història personal. Com va néixer la seva vocació al sacerdoci?

—Jo vivia al camp, a 25 kilòmetres de la ciutat de Morondava. Tenia un amic, Albert, que va convidar-me a anar a un campament organitzat per la diòcesi per a reunir als joves interessats a entrar al seminari. No sabia molt bé de què anava la cosa, però el meu amic va insistir-me: “Vinga, Eddi, anima’t”. Vaig acceptar.

Van ser deu dies de convivència i oració en què 32 joves vam intentar descobrir si teníem vocació al sacerdoci. Els capellans havien d’escollir a sis de nosaltres i jo vaig ser un dels seleccionats. Quan vaig tornar a casa, vaig parlar amb ma mare i li vaig contar que m’havien triat per ser seminarista. El 6 de setembre de 2003 vaig entrar al seminari per estudiar el batxillerat. Només tornava a casa per a les vacances.

Érem 20 seminaristes a la Diòcesi de Morondava. Vaig descobrir que m’agradava, havia sigut escolà durant prou anys. No vaig sentir una crida, sinó que vaig rebre senyals des de l’exterior, a través de les circumstàncies. La vocació es descobreix sempre en el camí, poc a poc i amb el temps. Quan entre en la intimitat amb el Senyor, Ell t’il·lumina i pots descobrir si aquest és el teu vertader camí.

Després del batxillerat, vam fer un any propedèutic. És un temps per pensar, per meditar a través de l’oració i l’escolta si el sacerdoci és la teva vertadera vocació. En aquest procés també va ajudar-me el meu director espiritual.

El pare Eddi al Rosari de l’Aurora.

—Quina va ser la resposta de la seva família davant aquesta decisió?

—La meva família no era molt creient. Mon pare era protestant i ma mare catòlica, però no practicant. Aleshores, jo era fill únic. Mon pare s’oposava a que jo entrés al seminari. Ma mare sí va deixar-me, però estava trista i un poc reticent. No estaven d’acord amb la meva decisió perquè no volien quedar-se sense nets. Després del batxillerat, vaig pensar de marxar del seminari. Encara així, abans de prendre una determinació,  vaig parlar amb el meu director espiritual. “Pensa-t’ho perquè, si Déu vol, ens donarà miracles. Tu confia, hem de fer el nostre camí amb paciència”, va dir-me.

El 2003, ma mare va quedar-se embarassada i això fou un senyal per a mi. Va nàixer una xiqueta, però mon pare volia un xiquet. Jo no vaig rebre la benedicció de mon pare fins que vaig acabar els estudis de Teologia. Em va tocar lluitar cada dia mentre demanava al Senyor un senyal. Al meu camí vaig trobar-ne un de molt gran i ara som quatre, gràcies a Déu. Tinc dos germanes i un germà.

—Amb el temps, ha canviat la visió de sons pares respecte aquest assumpte?

—Jo sempre resava a Déu per la seva conversió. Per a mi era una desesperació. En la meva pregària, demanava cada dia per mons pares, que en aquell moment no estaven casats ni per la Església ni pel civil. Mentre estava al meu camí al sacerdoci ells van convertir-se. Començaren a practicar poc a poc a la parròquia. A més, mon pare va convertir-se al catolicisme. Això, per a mi, va ser una alegria i un senyal. En el 2015 van casar-se per l’Església. Vaig posar-me molt content.

Els meus germans també han anat coneixent la fe poc a poc. Cada dia els anava ensenyant a resar, a parlar amb Déu, a confiar en el seu amor. Hem de confiar sempre en Ell. Ara, la meva família és un pilar per a la meua labor com a sacerdot. He pogut mantenir-me en contacte amb ells gràcies a les noves tecnologies. Cada any, en el meu mes de vacances he tornat al meu país per estar amb ells i amb els meus amics.

Mn. Tolojanahary a la catedral de Tortosa, a la cloenda del Jubileu.

—Quina conclusió treu d’aquests quasi set anys a la nostra diòcesi?

—La Diòcesi de Tortosa ha sigut una benedicció per a mi: el bisbe Sergi i els sacerdots, els feligresos i les feligreses, tota la Diòcesi. Sempre porto a Benicarló i a la Diòcesi de Tortosa al meu cor. Aquí he descobert molts pobles, sobretot a la zona dels Ports. Durant cinc anys, per Nadal i Setmana Santa hi he pujat per a dir misses.

Aquí he trobat una fe viva. He descobert que el fet de ser menys a la parròquia no és una feblesa. Si som menys, però vivim junts en fraternitat i compartim amb alegria, això pot ser un avantatge de la nostra fe. Passi el que passi, hem de viure la nostra fe cada dia, amb fermesa i convicció. Hem d’estar preparats i mantenir aquesta actitud. A pesar de l’evolució que pugui seguir el món. Encara que siguem pocs, hem de ser testimonis de la fe i de l’alegria.