HOMILIA DE L’EXCM. I RVDM. MONS. ENRIQUE BENAVENT VIDAL EN L’ORDENACIÓ SACERDOTAL DE TOMÀS BIARNES, PREVERE DE LA DIÒCESI DE TORTOSA

• Fets 2, 14a. 36-41
• Sal 22
• 1Pe 2, 20b-25
• Jn 10, 1-10

Il·lm. Sr. Vicari General
Excm. Capítol Catedral
Srs. Rectors dels seminaris diocesà i interdiocesà de Catalunya
Benvolguts germans en el sacerdoci
Benvolgut Tomàs
Familiars i amics de Tomàs
Germanes i germans en el Senyor,

1. Acció de gràcies a Déu

Cada vegada que el sacerdot celebra l’Eucaristia, al començament de la pregària eucarística recorda als fidels que el que és just i necessari, que el nostre deure i la nostra salvació és donar gràcies a Déu sempre i en tot lloc. Aquest recordatori és, al mateix temps, una invitació a fer de la nostra vida, de tots els moments i circumstàncies, una acció de gràcies, un cant de lloança al Senyor.

Avui tenim tots un motiu per donar gràcies al Senyor. La nostra diòcesi de Tortosa agraeix al Senyor el regal que ens fa d’haver cridat al sacerdoci a Tomàs. És un dia de goig per a la nostra família diocesana i també per a tota l’Església, perquè tots estem per a l’edificació del Poble de Déu, per a la construcció del Cos de Crist.

Jo us vull invitar també a vosaltres, familiars i amics de Tomàs, feligresos de les parròquies que l’han vist nàixer a la fe i que us heu beneficiat del seu servei diaconal aquesta última temporada, que doneu gràcies a Déu.

Però d’una manera especial eres tu, benvolgut Tomàs, qui avui estàs cridat a donar gràcies a Déu. A partir d’avui, tu, que fins ara has escoltat la invitació del sacerdot a què donem gràcies a Déu sempre i en tot lloc, seràs qui dirigiràs al Poble cristià aquesta invitació, qui li recordaràs que la nostra salvació està a fer de la nostra vida un cant d’agraïment joiós al Senyor. Demana-li que t’ajudi a viure la teua vida sacerdotal en permanent actitud d’agraïment pel do que avui et regala, un do que no t’ha de portar a l’orgull, sinó a acollir-lo amb profunda humilitat.

2. Pastor segons el cor de Crist

Benvolgut Tomàs: Sens dubte, durant el temps de la teua preparació per a l’ordenació hauràs pensat en les exigències de la vida sacerdotal, en el treball que un sacerdot realitza en la societat i en l’Església, en la missió i en la responsabilitat que té de cara a les comunitats cristianes. T’hauràs preparat espiritual i teològicament per poder viure la teua missió de la millor manera possible. Tot això és necessari i molt important, perquè quan algú es pren seriosament la seua preparació per al sacerdoci, això és un signe de l’autenticitat de la seua vocació, ja que està manifestant que de veritat vol servir el Senyor de la millor manera possible. Però tots els mitjans i tota la preparació no serviria per a molt si el candidat no sentira en el seu interior el desig de ser un sacerdot segons el cor de Crist.

Precisament la Paraula de Déu que s’ha proclamat en aquesta celebració ens ajuda a entendre el que és Crist per a la seua Església i, també, el que nosaltres estem cridats a ser per al Poble de Déu tenint els mateixos sentiments de Crist Jesús. Tres paraules m’agradaria comentar breument per recordar-te i recordar-nos a nosaltres allò que és essencial en la vivència del nostre ministeri: Jesucrist és pastor, guardià i porta del corral.

Jesucrist és el bon pastor que coneix les seues ovelles; que les crida pel seu nom; que ha acceptat el patiment per elles fins a donar la vida; que ens ha guarit amb les seues ferides; que ha carregat amb les nostres culpes perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos; que ha reunit el seu ramat que abans caminava dispers. I tot açò ho ha viscut sense violència, sense respondre amb amenaces als que el torturaven, sinó confiant la seua causa a Aquell que jutja amb justícia. Ell és el Bon Pastor perquè ha acceptat lliurar la seua vida per a donar-nos vida i una vida abundant.

Aquesta és la grandesa de Crist i aquesta és la grandesa del ministeri sacerdotal: donar la pròpia vida perquè el món tingui vida, la vida vertadera. L’Església no creix per tindre més mitjans o més prestigi, o més poder o més autoritat moral. El que fa gran l’Església és que els qui hem lliurat la nostra vida al Senyor visquem la vocació com a donació de la pròpia vida. Ser sacerdot és donar la vida perquè altres tinguin vida.

El signe que un sacerdot viu així la seua missió és que en el treball senzill de cada dia imita l’estil pastoral de Crist. Benvolgut Tomàs: Imita l’estil pastoral de Jesucrist. Ell obria el cor de totes les persones que es trobaven amb ell a l’alegria i a l’esperança; ell acollia els pecadors amb un amor que els movia a la conversió; Ell no va fer patir a ningú per la veritat, sinó que va acceptar el sofriment per la mateixa veritat; quan un pecador és convertia no li tirava en cara el seu pecat, sinó que manifestava l’alegria per la seua conversió. En el temps de quaresma meditem una lectura de Sant Asteri d’Amasia, en la que ens presenta la figura del Bon Pastor que surt a cercar l’ovella perduda “I quan la trobà, no la féu córrer, tot empenyent-la amb violència cap al ramat. Va posar-se-la damunt les espatlles i la tractà suaument… La comparança (segueix dient aquest sant Pare) ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar als qui es troben en risc”.

Un Evangeli d’amor tan sols es pot anunciar des de l’amor; un evangeli de veritat tan sols es pot anunciar des de la veritat; un evangeli d’entrega tan sol es pot anunciar lliurant la vida per Jesucrist. Quant més evangèlicament anuncies l’evangeli, més fructificarà en el cor de les persones. El signe que et mouen actituds evangèliques serà la teua predilecció pels pobres i pels malalts, la teua donació als demés, la capacitat d’acollir als xiquets, la paciència i la bondat en la forma de tractar les persones i el teu desig de servir més que de ser servit.

3. Guardià del Ramat

En la segona lectura se’ns diu que Crist és el nostre pastor i el nostre guardià. El Pare li va confiar els qui eren seus per a què no es pergués ningú. En l’Evangeli es parla d’un guarda que obri la porta perquè el pastor pugui entrar en el corral, perquè no entren estranys, ni lladres ni bandolers. El ministeri que rebràs és un encàrrec del Senyor perquè siguis guardià del seu ramat, perquè cuides la fe del Poble de Déu. No perquè t’apropies del ramat o el consideres com quelcom que et pertany a tu. No som els amos del ramat. Si ens comportem com a amos ens convertim en lladres i bandolers, perquè ens apropiem de quelcom que no ens pertany.

L’encàrrec de ser guardià del ramat consisteix a cuidar la fe del Poble de Déu. També ací es distingeix el pastor bo. Aquest, en la seua relació amb el Poble de Déu, no buscarà mai els seus propis interessos, sinó els interessos de Crist. Sant Agustí en el seu famós sermó sobre els pastors ens indica com el pastor està cridat a cuidar del ramat del Senyor: corregir als extraviats, guarir les ovelles malaltes, animar als dèbils en la fe, sostindre amb l’exemple de la pròpia vida a aquells que es mantenen fidels al Senyor perquè l’exemple d’un mal pastor no acabi desanimant-los en la seua vida cristiana, alimentar al Poble cristià amb la Paraula de Déu, oferir-li la gràcia dels sagraments. I tot açò fes-ho amb amor. Si actues així seràs un bon guardià del ramat del Senyor, perquè no et pasturaràs a tu mateix, sinó que et desviuràs pel ramat del Senyor. No oblides que el Senyor t’envia, no a pasturar les teues ovelles sinó les seues.

4. Porta del corral

Jesucrist es presenta també avui com la Porta per la qual les ovelles entren al corral. Efectivament, per Ell els homes poden passar d’aquest món al Regne de Déu. Eixa missió continua en nosaltres. El sacerdot està cridat a ser una porta perquè pel seu ministeri els homes de cada moment puguin passar des del món al Regne de Déu, a eixe Regne del qual l’Església és presència, germen i començament en aquest món. En la primera lectura veiem com Pere, el dia de la Pentecosta, anuncia a Crist ressuscitat i invita a què es convertisquen i es bategen. Ens narra l’autor del llibre dels Fets dels Apòstols que “Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones” (Ac 2,41). L’Església, que comença la seua missió el dia de la Pentecosta, és una Església de portes obertes per a tots aquells que creuen en Crist i volen viure segons l’Evangeli.

Benvolgut Tomàs: Dins d’un moment rebràs el sacerdoci. Demana-li al Senyor que t’ajudi a viure el teu sacerdoci de manera que es vegi en tu la imatge d’una Església que vol acollir a tots, que s’esforça per tenir les portes obertes perquè aquells que volen acostar-se al Senyor troben sempre a algú que els facilita el camí, que els ajuda a donar els passos necessaris perquè s’apropen al Senyor.

Com a prevere seràs porta perquè els homes es troben amb Crist si no oblides que el sacerdoci que se’t dóna a tu no se’t dóna per a tu, sinó per a l’edificació del Poble Sant de Déu. Per això, no l’utilitzes buscant que les persones amb què et trobaràs et vulguin a tu. Si feres açò et convertiries en una porta tancada que impedeix el pas a aquells que volen trobar-se amb el Senyor. Preocupa’t de que vulguin al Senyor. Si actues així la teua persona i la teua vida serà una porta oberta perquè els homes que es creuen amb tu en el camí de la teua vida sacerdotal arriben a trobar-se amb el Senyor.

5. El Segell marià de la vocació sacerdotal

Benvolgut Tomàs. La història d’una vocació sacerdotal és la història d’un diàleg de gràcia i de gratitud, diàleg que no és només de paraules sinó, abans que res, de vida. La teua resposta al Senyor no és una altra que l’entrega de la teua vida. Eixa estructura dialogal la veiem perfectament viscuda en Maria, la Mare del Senyor. A la paraula de l’àngel, que era paraula de gràcia, va respondre amb la donació plena de la seua persona i de la seua vida, sense condicions, sense reserves i per a sempre: “Soc l’esclava del Senyor”.

No deixes de mirar a la Mare de Déu. Mirant-la a ella aprendràs a viure cada dia amb major fidelitat el teu sacerdoci. Posa’t en les seues mans, demana-li que la teua fidelitat a la vocació sacerdotal sigui com la seua fidelitat a Déu, que en cap moment aparega en tu el dubte o el desànim en l’entrega a Jesucrist. María, oblidant-se del que quedava arrere, es va llançar, confiant en Déu, a allò que estava per davant. Que ella t’ajudi a què en el fidel exercici del teu ministeri sacerdotal arribis a ser digne del premi al què Déu et crida en Crist Jesús.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa