NO US DEIXARÉ ORFES: TORNARÉ A VENIR 14-05-2023

En la historia del creixement de l’Església primera comença una nova etapa. L’anterior havia estat presidida per la figura ideal del protomàrtir Esteve; la d’ara girarà entorn de l’activitat missionera de Felip, anomenat evangelitzador (Ac 21,8), que fou un dels Set elegits per distribuir l’ajuda als pobres (Ac 6,3s)

Això mostra que ni els Dotze han d’abandonar la tasca de la caritat ni els Set poden prescindir de la missió evangelitzadora.

La 1ª carta de Pere, a la part central (2,1-4,11), insisteix en les exigències del viure com a cristians: Reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor.

Aquest deure bàsic implica moltes dimensions. Però n’hi ha una particularment necessària en la missió evangelitzadora: Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu.

L’estil de vida autènticament cristià sempre provoca interrogants en els qui no comparteixen la nostra fe: per què viviu així? Per què no seguiu els criteris de la majoria? Si la nostra manera de pensar i de viure no provoca aquests interrogants en una societat dominada pels ídols del plaer i del diner, senyal de què no estem vivint com a autèntics seguidors de Jesucrist.

Davant aquest repte cal viure realment l’esperança pròpia dels cristians: una esperança constant (1Te 1,3) que neix de la fe dinàmica viscuda enmig de totes les circumstàncies de la vida.

Però se’ns hi demana també donar raó de la nostra esperança. Perquè a més del testimoniatge de vida, l’evangelització exigeix poder donar raó per la qual es necessita una formació sòlida, explicativa i entenedora, de la nostra identitat cristiana com a motor del nostre estil de vida.

Jesús digué: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments”: Dir que l’estimo i no fer cas del seu ensenyament, és un contrasentit. Amb raó afirma Jesús que el qui m’estima és aquell que compleix els meus manaments.

L’autèntic amor va molt més enllà d’un simple sentiment que sovint ve sense buscar-lo i se’n va sense poder-ho impedir.

L’amor es vocació fonamental innata de tot ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu que és amor. Estimar de debò és asemblar-nos a Déu.

La reciprocitat de l’amor mostra la interconnexió entre l’amor rebut i el donat. Si m’estimeu guardant els meus manaments, Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor: de fet el nostre primer gran Defensor-Paràclit  és el mateix Pare Déu que no va plànyer el seu propi Fill sinó que el va entregar per nosaltres (Rm 8,32).

L’altre gran Defensor-Paràclit de cada cristià és Jesucrist que em va estimar fins a donar la seva vida per mi (Ga 2,21).

Però el nostre Advocat Defensor Paràclit per excel·lència és l‘Esperit Sant de qui diu Jesús: Jo pregaré el Pare que us donarà una altre Defensor, l’Esperit de la Veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Enviant-nos el seu Esperit, Jesús farà realitat la seva Promesa: No us deixaré orfes. Tornaré a venir.    

Amb aquesta triple referència al Paràclit, atribuïda a les tres Persones de la Santíssima Trinitat, s’està subratllant la Unitat de un sol Déu en tres persones divines distintes.

Amb l’Evangeli de Jesucrist com a referència concreta del gran Pla de Déu i el missatge del Manament nou de l’amor com a eix vertebrador: Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat. En això coneixeran que sou deixebles meus.

La Pasqua del Malalt que celebrem avui ens recorda un grup preferit de Jesús, els malalts. No els deixem orfes! Siguem per ells el braç allargat del Ressuscitat!

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà

Escoltar:

Descarregar:

X