Mons. Omella: «De petit, visitava la Catedral de Tortosa i resava a la Verge de la Cinta amb ma mare»

• L’arquebisbe de Barcelona ha visitat Tortosa per predicar en la Missa de la Mare de Déu de la Cinta i participar en la processó
• El cardenal recorda els seus vincles amb la diòcesi tortosina i parla sobre la devoció mariana i la implicació dels laics en l’evangelització

(10-09-2026) El cardenal Joan Josep Omella (Queretes, 1946) és arquebisbe de Barcelona. El diumenge 6 de setembre, monsenyor Omella va participar en les festes de la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa, presidint la Missa estacional a la catedral i portant l’estendard principal de la Reial Arxiconfraria en la processó de la Santa Cinta. El prelat parla dels llaços que l’uneixen a la nostra diòcesi, del paper dels laics en la difusió de la fe i de la devoció a la Verge Maria, Mare de Misericòrdia.

—Quan vostè va nàixer, el seu poble formava part de la diòcesi tortosina. Va ser així fins al 1956. Quins records conserva d’aquest vincle amb el Bisbat de Tortosa?

—Tots tenim molts records de la nostra infància, és la darrera cosa que perdem. Recordo molt, als primers anys de la meva vida, que la nostra parròquia de Queretes pertanyia al Bisbat de Tortosa. El prevere venia del Seminari de Tortosa. Vaig rebre la confirmació del bisbe de Tortosa, Mons. Manuel Moll Salord, que va venir a fer la visita pastoral. Tinc aquest record molt joiós.

Quan volia entrar al seminari, hauria hagut d’anar a Tortosa. Però, justament, el capellà em va dir: «Espera’t un any, que eres molt jove». Jo volia anar al seminari menor. Vaig esperar un any i, en aquest any, va canviar de diòcesi. Van reestructurar moltes diòcesis d’Espanya, entre elles la de Tortosa, i aquests pobles d’Aragó que pertanyien a Tortosa van passar a l’Arxidiòcesi de Saragossa. Per això vaig anar al Seminari de Saragossa. Però tinc molt bon record d’aquells capellans de Tortosa que treballaven als voltants de Queretes i també recordo la il·lusió que jo tenia per anar al Seminari de Tortosa.

Cada dia, quan anàvem a l’escola, portàvem alguns cèntims (perquè érem pobres) per a la construcció, després de la guerra, del Seminari de Tortosa. Cada quinze cèntims era una ratlleta que posàvem per un maó del seminari. O sigui que jo vaig col·laborar en la construcció d’aquest seminari tan preciós que té Tortosa.

«Recordo la il·lusió que jo tenia per anar al Seminari de Tortosa»

—Vostè coneix bé la devoció que senten els tortosins per la seva patrona. Com va rebre la proposta de predicar en les festes de la Mare de Déu de la Cinta de ser el portador de l’estendard principal de la Reial Arxiconfraria?

— Em va sorprendre i em va fer gran il·lusió rebre aquesta invitació de part de Josep Cardona Bel (primer majordom de la Reial Arxiconfraria) i del bisbe de Tortosa, Mons. Sergi Gordo. Jo mai hauria pensat en això. Em va fer recordar quan era petit. Queretes estava molt vinculat amb Tortosa, i no només per la diòcesi. Quan havíem d’anar al metge, sempre anàvem a Tortosa. També hi anàvem a comprar perquè amb el tren hi arribàvem de seguida.

Sempre que anàvem a Tortosa amb la família, visitàvem la catedral. Ma mare em parlava de la Mare de Déu de la Cinta i resàvem davant de la seva imatge. Guardo aquest record i sempre he tingut a la Verge de la Cinta al cor. Aquesta invitació m’ha fet recordar aquesta devoció que li tenia quan era petit. M’ha fet molta il·lusió, he recordat a la meva mare i a la meva família.

Que bonic és que les famílies portin als nets i als fills petits i joves a conèixer la història que ens ha configurat! Aquí també entra la fe: portar-los a l’església; explicar-los què significa el Crist que està a la creu o aquesta Mare de Déu; contar-los la història d’aquesta advocació. Això ho recorden sempre. Aquests records i aquesta llavor es guarden en el cor i, tard o d’hora, donen el seu fruit.

—En el context actual, marcat per factors com l’escassetat de preveres, quines recomanacions donaria a la Diòcesi de Tortosa per continuar fent present Déu a cada racó del territori?

—És veritat que la presència del prevere és molt important per a l’evangelització de la nostra societat, dels nostres pobles, de les nostres parròquies. Tanmateix, hem de tenir en compte la realitat social d’avui en dia: hi ha pocs naixements i, en conseqüència, hi ha escassetat de joves per a l’escola, per a la universitat i per al seminari. I ara que hem de fer?

Jo crec que el deure d’evangelitzar està en el cor de tots els batejats: laics, religiosos, religioses i preveres. Tots hem rebut aquest foc de l’evangelització que Jesucrist ens diu: « Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’Evangeli» (Mc 16, 15). I això és per a tots. Jo crec que hem de comptar més amb la presència dels laics en aquesta tasca evangelitzadora.

Els preveres fan el que poden, arriben allà on poden, hem d’unir moltes parròquies perquè no hi ha prou sacerdots. No passa res. L’Evangelització la van fer, en primer lloc, a l’Església, els laics. Quan van fugir de Jerusalem, els laics que volien salvar la vida en el moment de la persecució constituïen comunitats cristianes. Aleshores, avisaven als apòstols que anaven a ordenar a algú d’aquella comunitat perquè fos un prevere que pogués celebrar l’Eucaristia i portar la presència real del Senyor. No podem perdre això de vista i hem de treballar amb il·lusió. Tots hem de posar de la nostra part, en comunió, en sinodalitat, i treballar conjuntament per l’evangelització.

Al mateix temps, voldríem demanar a les famílies l’interès per tenir fills, per projectar la seva família. Quan hi ha fills, hi ha molts joves, hi ha infants. La llavor de l’evangelització i el desig de ser preveres sortirà com ha sortit tantes vegades. No hi ha problema. Hem de tenir confiança. Déu és el que guia l’Església i, amb confiança, hem d’anunciar l’Evangeli amb els mitjans de què disposem en cada moment.

—En el seu escut episcopal apareix la Mare de Déu de la Misericòrdia de Queretes i inclou el lema Per misericordiam Dei nostri. Quin és el motiu d’aquesta elecció?

—A Queretes tenim una gran devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia, l’ermita de la qual està molt prop del poble. Això també ho he portat al cor tota la vida. Quan em van nomenar bisbe, vaig pensar en la Mare de Déu del meu poble. Per això, vaig agafar com a lema el que diu el Benedictus: «Per l’entranyable misericòrdia del nostre Déu» (Lc 1, 78).

En aquesta imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, veiem que sota el seu mantell cobreix a homes i dones de tot el món. Em pareix molt bonic. És com la gallina que posa els seus pollets sota les seves ales i així van creixent. La Mare de Déu, com una bona Mare, ens protegeix a tots els fills sota el seu mantell amb la seva abraçada amorosa. I això no ho podem oblidar: que la Verge Maria és mare, i mare de Misericòrdia.

I la Mare de Déu de la Cinta deixa aquella Cinta per protegir els que tenen malalties, les qui han de donar a llum quan estan embarassades. En totes les dificultats de la vida, sempre, com els infants petits anem a buscar la nostra Mare, anem a plorar-li i trobar consol en ella. No podem perdre això. «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3).

Nosaltres, malgrat els anys, malgrat que creixem, tenim un cor d’infant i hem de mirar la Mare de Déu com la nostra Mare. Perdem la mare terrenal, desgraciadament, i de vegades massa prompte. Però ens queda la Mare del Cel. Això em recorda a Santa Tereseta de l’Infant Jesús, que deia: «He perdut la meva mare, però a partir d’ara, sé que tinc una altra Mare, la Mare de Déu que em protegeix». I va tenir una gran devoció a la Mare de Déu i la va ajudar a ser una dona entregada, ferma, feliç i fidel. I va arribar a ser santa.

Que no perdem aquesta mirada a la Mare de Déu de la Cinta. No oblidem que la Mare de Déu és Mare de Misericòrdia. És Mare nostra i ens protegirà sempre si sabem adreçar-nos amb confiança a ella.