MODELS DE SANTEDAT PER ALS JOVES (II): PIER GIORGIO FRASSATI 21-07-2019

Un altre dels models per als joves que el papa Francesc cita en l’exhortació Crist viu és el beat Pier Giorgio Frassati. Va nàixer a Torí en 1901 al si d’una família de l’alta burgesia. El seu pare, que tenia grans inquietuds intel·lectuals, era una persona social i políticament influent a Itàlia: propietari i director del periòdic La Stampa, senador i ambaixador a Berlín. Home de mentalitat liberal, era indiferent en matèria religiosa, encara que no contrari a l’Església. En la família es respirava una actitud de respecte cap a l’autoritat religiosa i, al mateix temps, una llunyania de la vida eclesial i de la militància catòlica.

Aparentment la seua vida va ser la pròpia d’un jove de la classe social a la que pertanyia. Aficionat a l’esport i a la muntanya, va estudiar enginyeria de mines en la universitat de Torí i va participar activament en la vida política del seu temps afiliant-se al Partit Popular. Tingué també una militància eclesial com a membre de l’Acció Catòlica i de la Federació Universitària Catòlica Italiana. Va ser aquesta identitat cristiana la que el va conduir a combatre al feixisme i oposar-se a la temptació que percebia en amplis sectors catòlics a donar suport al règim perquè pensaven que d’aquesta manera l’Església estaria més protegida. Hi ha un fet que ens fa entreveure la integritat moral d’aquest jove: pensava que la llei de Mussolini per la qual es reposaven els crucifixos a les aules no era més que una cobertura per a justificar la política profundament anticristiana, una mesura per assegurar-se el silenci de l’Església davant el règim dictatorial. Per a ell la fe religiosa era la font de la resistència moral i civil contra la violència feixista. Va ser un laic amb responsabilitat en l’Església i compromís en la societat civil. No volia ser sacerdot perquè pensava que el seu compromís seria més eficaç des de la vocació laïcal.

Al costat d’aquesta activitat pública hi ha una dimensió de la seua vida que era desconeguda per a molts: malgrat haver nascut en una família acomodada, vivia d’una manera austera; el seu compromís no es limitava únicament a l’àmbit polític, sinó que com a membre de la societat de Sant Vicent de Paül dedicava totes les setmanes un temps a ajudar personalment els pobres; home d’una gran fe dedicava temps a l’oració, a l’adoració al Santíssim Sagrament durant la nit i a l’estudi i la meditació de la Paraula de Déu. Era eixa vida interior la que animava tot el compromís social i la font de tota la vitalitat espiritual: “La religió (li va confessar a un amic sacerdot) és per a mi la primera cosa”.

Als 24 anys, possiblement pel contacte amb els ambients més pobres de Torí, va contraure la poliomielitis, malaltia de la qual va morir als pocs dies. En la celebració dels funerals la catedral de Torí es va omplir de persones pobres a les quals havia ajudat des de la convicció que ajudar els pobres és ajudar a Jesús. Per als joves és un exemple perquè no va caure en la temptació de la vida còmoda que li permetia la seua condició social, i perquè no va viure un cristianisme únicament ideològic sinó que el va fer vida en la caritat envers els més pobres.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa