Mn. José Ayllón: «El 1936 hi havia 122 sacerdots operaris, dels quals 30 van ser martiritzats»

Mn. Ayllón amb el reliquiari dels màrtirs, davant del seu mausoleu.

  • El rector de l’església on reposen les restes de 17 dels màrtirs explica com van viure la seva vocació sacerdotal fins a entregar la vida
  • El dissabte 24 d’octubre a les 12.00 h se celebra la Missa per la festa dels màrtirs operaris al Temple de la Reparació de Tortosa

(23-10-2026) La Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans celebra la festa dels seus Beats Màrtirs el 25 d’octubre. Enguany, en ser diumenge, la festivitat s’ha traslladat al dissabte 24 d’octubre. A les 12.00 hores, al Temple de la Reparació de Tortosa se celebrarà la Missa en record dels 30 màrtirs de la Germandat, que van donar la seva vida per Crist durant la Guerra Civil (1936-1939). Mn. José Ayllón, operari i rector del Temple de la Reparació, recorda com van mantenir-se coherents fins al final amb la seva vocació sacerdotal i el seu carisma d’operaris.

—Quina era la situació de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans l’any 1936?

—El curs 1935-1936, la Germandat tenia 122 operaris. Estaven presents en 31 cases, participaven en la formació espiritual i disciplinar d’uns 2.500 seminaristes. D’aquests 122 sacerdots, 30 van ser martiritzats. La Germandat es va reduir de manera considerable. Molts dels llocs on estaven treballant, seminaris sobretot, van quedar-se buits en aquell moment.

És un període realment complicat. Ells intuïen que açò podia ocórrer. Just abans de començar la Guerra Civil, la majoria d’ells estaven a Tortosa fent Exercicis Espirituals. Des d’aquí, van tornar als seus pobles o als seus destins, on serien martiritzats. Alguns estaven amagats a cases de familiars, d’on van ser trets. Quasi tots van ser afusellats, encara que hi ha casos diversos en el grup d’aquests 30 màrtirs.

Reliquiari dels 17 màrtirs les restes dels quals reposen al Temple de la Reparació.

—Certament, cadascun té una història diferent. Què és el que tenen en comú?

—Una cosa molt senzilla: l’amor a l’Església i al sacerdoci, la voluntat de viure la seva vocació de preveres dins de l’Església i dins de la Germandat, i el desig de portar-ho fins a l’extrem de donar la vida. Penso que açò és el que tots tenen en comú. Crec que no hi ha cap excepció.

—Quants provenien de la Diòcesi de Tortosa?

—14 eren de l’actual territori del bisbat: Joaquín Jovaní, Isidoro Bover, Tomás Cubells, Mateo Despons, Manuel Galcerá, Amadeo Monge, Vicente Jovaní, José María Peris (autor de la música de l’Himne de la Mare de Déu de la Cinta), José Pla, José Prats, Agustín Sabater, Sebastián Segarra, José María Tarín i Juan Vallés.

A aquest grup, caldria afegir-ne a altres cinc provinents de llocs que aleshores pertanyien a la diòcesi tortosina: José Pascual Carda, Recaredo Centelles, José Manuel Claramonte, José Piquer i Lorenzo Insa. Així, dels 30 màrtirs 19 eren de la Diòcesi de Tortosa.

A ells, cal afegir 11 màrtirs d’altres llocs d’Espanya: Pedro Ruiz de los Paños, José Sala, Guillermo Plaza, Martín Martínez, Antonio Perulles, Cristóbal Baqués, Miguel Amaro, Ángel Alonso, Francisco Cástor Sojo, Millán Garde i Aquilino Pastor.

Tots ells han sigut beatificats en quatre grups diferents, la beatificació dels quatre últims va tenir lloc el 30 d’octubre del 2021 a la Catedral de Santa Maria de Tortosa. Actualment, tenim una única causa de canonització on estan agrupats els 30.

Beatificiació de Francisco Cástor Sojo, Millán Garde, Manuel Galcerá i Aquilino Pastor a la Catedral de Tortosa, el 30 d’octubre de 2021.

—Estan tots enterrats al Temple de la Reparació?

—Aquí hi ha les restes de 17 d’ells. Dels altres, o bé no es van poder recuperar els cossos perquè no es van trobar, o bé estan a foses comunes o a llocs dels quals no es poden traure actualment. Dos en concret, Manuel Galcerá i Aquilino Pastor, estan a la Capella Daurada de la Catedral de Baeza.

Per a una més fàcil veneració, tenim un reliquiari amb les relíquies dels 17. És un petit os de cadascun. Tenim una relíquia duplicada de Pedro Ruiz de los Paños, que era el director general de la Germandat en el moment del martiri. És la que es venera en la festa.

—Hi ha algun cas que li cridi particularment l’atenció?

—El martiri de Millán Garde sempre m’ha paregut curiós perquè no va ser una execució com a tal. Va morir al cap dos anys de turments, treballs i maltractes. Llegiré una petita sinopsi:

«Va arribar al seu poble, Vara de Rey, el 7 de juliol de 1936. Durant quasi dos anys fou obligat a mantenir un menjador social gairebé sense recursos. El 9 d’abril de 1938, vespra del Diumenge de Rams, data memorable per a les persones del seu poble, es van presentar a la casa una multitud de gent i decideixen endur-se’l. “Venim a fer un registre”, van dir. Són detingudes l’ama de la casa i les seves filles i són conduïts a la presó. Allà van passar el dia. A la nit, ve un camió de guàrdies d’assalt de Cuenca i tots els detinguts són portats a la presó de San Clemente, on romanen tres dies. El Dimecres Sant són conduïts a Cuenca i ingressen a la presó provincial.

Pocs dies després, Don Millán és traslladat a la txeca que han instal·lat al seminari, on és maltractat de forma més despietada, sense que es queixi. Veuen els seus botxins que se’ls mor i acorden enviar-lo a la presó. El 7 de juliol, data en què feia dos anys que havia arribat al seu poble, entrega la seva ànima al Senyor. El martiri de Don Millán Garde va ser lent i ben assaborit, ja que pot dir-se que va començar al menjador i va acabar la seva vida al cap de dos anys de sofriments morals i corporals».

Beat Millán Garde (Foto: Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans).

—Què significa per a vostè exercir el ministeri sacerdotal en el lloc on reposen tots aquests màrtirs?

—És una exigència major, perquè quan tens un exemple tan proper i quasi palpable, t’exigeix viure-ho d’aquesta manera. No sé fins a quin punt ho aconseguiré. Per una part, aquesta exigència és dura, perquè t’obliga a ser coherent com ho van ser ells. D’altra banda, saps que tens la seva ajuda, la dels màrtirs i la del Beat Manuel Domingo i Sol, que estan davant els uns de l’altre.

—Com es relaciona el carisma dels operaris amb l’actitud que van tenir davant el martiri?

—La vocació del sacerdot operari és l’atenció a les vocacions, als joves i als seminaristes. Formar sacerdots i atendre joves requereix una exigència que és fonamental: ser coherent. Si jo no soc coherent, no puc donar exemple. Si no dono exemple, la formació dels seminaristes mai serà la que correspon. Aquesta coherència és la que fa que, en un moment tan difícil com és el del martiri, siguin capaços de donar la seva vida per la seva vocació, però sobretot pel seu amor a Crist i a l’Església.

Mausoleu dels màrtirs al Temple de la Reparació.