MISSIONERS MÀRTIRS DE LA NOSTRA DIÒCESI (i III): SANT FRANCESC GIL DE FEDERICH 17-11-2019

Concloem avui la presentació dels sants missioners de la nostra diòcesi recordant la figura de Sant Francesc Gil de Federich. Nascut a Tortosa en 1702, va ser batejat en la catedral el mateix dia del seu naixement. Segons el testimoniatge del seu germà, ja des de xiquet donava mostres d’una vivència profunda de la fe en l’oració i en la pràctica dels sagraments. És ací a Tortosa on coneix als dominics i on sent la crida del Senyor a seguir-lo en la vida religiosa.

En 1718 ingressa en el convent dominic de Santa Caterina de Barcelona. Allí fa el noviciat i un any després la professió religiosa. Estudia teologia en el col·legi de sant Domènec d’Oriola. Rebuda l’ordenació sacerdotal en 1727, és nomenat mestre d’estudiants de l’Estudi General que l’orde tenia a Barcelona. Aquest càrrec fa pensar que el desig dels seus superiors era destinar-lo a l’ensenyament. Durant aquest període ingressa en l’Acadèmia Literària de Bones Lletres de Barcelona, el que confirma el prestigi intel·lectual del qual gaudia. No obstant això, ell sentia un impuls missioner que va anar fent-se cada dia més fort, el que el va portar a donar el seu nom als superiors de l’orde per a les missions de l’Extrem Orient.

En 1730 arriba a Filipines, on l’orde dominicana estava sòlidament establida, i poc després és nomenat secretari del prior provincial. No era això el que ell volia, així que es va oferir per a les missions del Vietnam. Durant els primers anys de la seua estada va poder anunciar l’Evangeli amb certa llibertat. En 1737 és capturat juntament amb altres cristians. Va aconseguir que aquests foren alliberats, però ell va romandre a la presó els vuit anys que li quedaven de vida.

Durant aquest temps es van succeir èpoques en les quals amb certa llibertat podia dedicar-se al treball missioner rebent visites en la presó i fins i tot gaudint de permisos per a eixir a exercir el seu ministeri, amb altres més dures en les que va ser sotmès a interrogatoris humiliants i tortures físiques i psicològiques. El seu treball des de la presó va donar molts fruits de vida cristiana. Havia aconseguit convertir la càrcer en una missió: allí reconciliava els pecadors amb Déu, batejava i administrava els sagraments.

A més dels sofriments físics, els seus carcellers posaven a prova la seua fe posant-li davant d’ell creus perquè les profanés o imatges cristianes perquè les destrossés. En tot moment es va negar a fer-ho i quan un d’ells  va voler destruir-les, les va protegir amb el seu cos perquè preferia patir ell, que suportar la profanació i la burla de les imatges. D’eixa manera testimoniava que volia viure ell el que predicava: “Nosaltres (deia en una carta) exhortem als infidels perquè es convertisquen, i una vegada convertits, patisquen tots els turments per a mantenir la fe. Si veuen que refusem morir per la fe els fidels s’entebeiran”. Va ser decapitat el 22 de gener de 1745. En una carta escrita el dia anterior afirmava: “Demà, festa de Sant Vicent, és el dia destinat per a la meua degollació per la fe catòlica i per la qual moro de bona gana”.

Que el testimoniatge dels nostres missioners màrtirs ens ajudi a valorar més la nostra fe.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa