MISSIONERS DES DE LA INFÀNCIA 15-01-2023

L’autor dels capítols 40-49 del llibre d’Isaïes és un profeta que exerceix el seu Ministeri durant l‘exili a Babilònia. Dins aquest bloc destaquen quatre Cants que prefiguren un personatge presentat com el Servent del Senyor i que configuren la imatge de Messies que farà realitat Jesús de Natzaret.

El 2n Cant (49,1-13) presenta un personatge singular amb missió a favor de tot un grup, el poble d’Israel; però en definitiva el Senyor l’ha fet llum de tots els pobles perquè la seva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.

És la constant en l’estil de Déu: l’elegit és un particular que rep l’encàrrec diví, però el do de Déu no té destinació restringida sinó universal. Primer la missió afecta al poble de Jacob-Israel; però al final el marc de la missió s’eixampla fins arribar a ser constituït llum de les nacions.

És el dinamisme missioner inherent a la identitat cristiana. No podem viure la fidelitat personal a Déu sense un veritable neguit apostòlic perquè la Bona Nova de l’Evangeli arribi amb força a tots els pobles.

L‘elegit ha sentit la crida de Déu en un moment històric determinat, però de fet Déu ja havia format el seu Servent des del si de la mare. La crida del Senyor, com acció de Déu, arrela en l’eternitat; tot i que la presa de consciència de l’elegit té lloc en un moment de la seva història personal.

Igualment Pau, per voler de Déu, ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist: en realitat Déu l’havia escollit des de les entranyes de la mare (Ga 1,15) però ell va sentir la crida de Déu prop de Damasc (Ac 9,3). No importa “on” té lloc la crida (vora el llac de Galilea o en el camí prop de Damasc), sempre i quan de debò sigui Crist el Senyor qui confia la missió apostòlica.

En presentar-se cridat a ser apòstol de Jesucrist, Saule de Tars no és cap visionari sinó que l’eficàcia del seu treball evangelitzador a Corint prova l’autenticitat del seu ser apòstol de Jesucrist.

El començament de la primera carta de Pau als cristians de Corint descriu els seus destinataris com la comunitat de Déu que és a Corint, encarnant l’Església universal; com a cridats a ser-li consagrats per la vocació universal a la santedat; i en unió amb tots els qui invoquen el nom de Jesucrist en comunió eclesial. Quina descripció més fidel de l’Església!

El Baptista, veient Jesús que venia, el proclama l’Anyell de Déu: títol que evoca el Servent del Senyor que pren damunt seu el pecat del món (Is 53,12); l’Anyell vencedor (Ap 17,14); l’Anyell pasqual immolat que és Crist (1Cor 5,7); i l’Anyell dret i degollat (Ap 5,6.12).

Quanta càrrega cristològica hi ha en les invocacions prèvies a la Comunió en l’Eucaristia quan aclamem l’Anyell de Déu que lleveu el pecat del món demanant-li tingueu pietat de nosaltres i doneu-nos la pau!

En el baptisme de Jesús, el baptista –testimoni vingut a donar testimoni del qui és la Llum (Jn 1,7)- dona fe: He vist que l’Esperit baixava del cel i es posava damunt d’Ell; així testimonia qui bateja realment amb Esperit Sant.

Dient que jo no el coneixia, no s’està referint al coneixement humà que el fill d’Elisabet podia tenir del fill de Maria de Natzaret sinó al coneixement profund de fe, que és do del qui envià Joan a batejar amb aigua.

En aquesta Jornada de la Infància Missionera visquem aquesta doble dimensió: educant els més petits de les nostres Comunitats en l’esperit missioner i pregant amb compromís cristià pels xiquets i xiquetes dels Països de Missió perquè els arribi amb força l’amor del Pare Déu.

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà