MARIA, MODEL DE CONSAGRACIÓ 31-01-2016

El proper dos de febrer, festa de la presentació del Senyor, se celebra en tota l’Església el dia de la vida consagrada. La celebració d’enguany té un caràcter especial, perquè acaba l’any de la vida consagrada. En Vida diocesana hem dedicat un escrit cada mes a presentar distints testimonis de santedat, perquè el més valuós que la vida consagrada ha aportat i està cridada a aportar a l’Església, són els fruits de santedat. Hui vull centrar la meua reflexió en la Mare de Déu. La seua consagració a Déu és el model més clar per a tots els consagrats i consagrades. De fet, no trobarem cap sant entre els consagrats a Déu, que no haja pres com a model a María en la vivència de la seua vida religiosa.

María es va consagrar a Déu plenament quan, en el moment de l’Anunciació, va dir a l’àngel Gabriel: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38). Estem davant de l’esdeveniment més decisiu de la seua vida. Tot l’anterior no era més que una preparació per aquest moment de fe, d’obediència humil i d’entrega a Déu. Tot el que li va ocórrer després no va ser més que una conseqüència del que ací va succeir. La llum d’aquest sí il·lumina tota la seua vida.

Aquestes paraules de Maria tenen la forma d’un vot, d’una professió solemne. Estem davant d’un acte d’obediència confiada a Aquell a qui María reconeix com el seu Senyor i davant de qui ella se sent com una humil esclava. De fet, no demana explicacions, no vol comprendre-ho tot abans de decidir-se ni exigix garanties prèvies. En les paraules de l’àngel ha descobert que el seu Senyor li demanava una col·laboració sense reserves a l’obra de la Redempció i ha obeït.

Eixa obediència amorosa és possible perquè María vivia i ha viscut sempre en una absoluta pobresa d’esperit. Només pot obeir amb generositat qui és pobre i humil; qui viu en l’austeritat i en la senzillesa; qui no viu en l’orgull pel que té, pel que és, pel que fa o per allò que ha aconseguit en la vida. L’obediència sincera només pot nàixer d’un cor humil i senzill, d’un cor pobre i alegre. Aquesta pobresa d’Esperit es manifesta en el fet de que María no va cantar mai les seues grandeses i, no obstant això, va proclamar les grandeses de Déu.

En el seu sí María és verge per a Déu, perquè no sols està manifestant el seu desig de col·laborar en l’obra de la Redempció fent quelcom, sinó que està entregant la seua persona perquè Déu faça d’ella el que vullga. La plenitud de l’amor i de la gràcia de Déu, que es van vessar sobre María en el moment de la seua concepció, ha fructificat en la plenitud de la seua entrega amorosa.

Aquesta entrega de María va ser per sempre, sense reserves ni ambigüitats. Ella, deixant el que quedava arrere, es va llançar cap avant confiant únicament en Déu. En cap moment va dubtar del que havia fet, en cap moment se li va ocórrer pensar que potser una altra opció en la seua vida hauria sigut millor. Sap que l’obediència amorosa a la voluntat de Déu és el millor per a ella i el que la farà realment feliç inclús en els moments del dolor i de la foscor.

Demanem al Senyor, com a fruit d’aquest any de la vida consagrada, que no falten en la seua Església joves desitjosos d’entregar-se a Déu seguint el camí de María, i que els consagrats i les consagrades visquen amb alegria el seu camí de santedat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X