Homilia de Mons. Enrique Benavent en l’Eucaristia dedicada a la Mare de Déu de la Cinta

– Is 7, 10-14; 8, 10
– Salm: Jdt 13, 18-19
– Ap 11, 19; 12, 1-6. 10
– Lc 1, 39-47.

Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe de Madrid
Il·lm. Sr. Vicari General. Excm. Capitol catedralici
Il·lm. Sr. Alcalde i regidors de l’ajuntament de Tortosa
Sr. Director General d’afers religiosos de la Generalitat de Catalunya
Il·lm. Sr. Alcalde i regidors de l’ajuntament de Calaceit
Autoritats civils i militars
Sr. majordom en cap i membres de la Reial Arxiconfraria de la Cinta
Cort d’honor de la Mare de Déu
Reina i Reina infantil. Pubilles i pubilletes
Representants de la Confraria de la Santa Espina de Calaceit
Benvolguts germans en el Senyor

1. Introducció

“És la Cinta nostra Reina, nostra Mare, nostre Tresor”. Aquestes paraules de l’himne de la Mare de Déu de la Cinta, escrites per Joan Moreira i musicades pel beat Josep Maria Peris, expressen perfectament el sentiment que està present constantment en el cor dels tortosins, des de fa segles, envers la Mare de Déu i que avui es manifesta d’una manera singular en aquesta celebració de la nostra festa major. La celebració d’aquesta eucaristia, la solemne processó que aquesta vesprada recorrerà els carrers de la ciutat, la solemne i fervorosa entrada de la relíquia de la santa Cinta en la nostra catedral, la celebració de la novena al llarg d’aquesta setmana i totes les celebracions que tenen lloc al llarg de tot l’any son manifestació pública d’un sentiment que tots els tortosins viuen en el seu cor i que alimenta la seua fe.

Tota la ciutat, representada per les autoritats y, aquests dies, d’una manera especial per la Reina i la reina infantil, per les pubilles i les pubilletes, compartim junts l’alegria de conservar aquest regal d’amor que la Mare del Senyor va fer a la ciutat de Tortosa i que es conserva en eixe magnífic relicari que es la capella que els nostres avantpassats van construir per conservar “lo nostre tresor”. Com a bisbe de la diòcesi, és per a mi un goig veure com any rere any tota la ciutat participa en aquesta celebració. Eixa implicació significa que tots els tortosins consideren la Cinta com quelcom que els pertany. Efectivament, la Mare del Senyor i el seu amor no està limitat a un grup selecte o d’escollits, és de tots i és per a tots els fills de la terra tortosina. Des de la nostra catedral, i especialment des de el lloc singular de pregària que es la seua capella, el seu amor es vol vessar sobre tots i cadascun dels tortosins. Ella no espera, como a resposta, sinó que li donem el cor i que la estimem. Que la nostra estima i la nostra gratitud sigui en tot moment resposta d’amor que al cor de la Verge lligue els nostres cors, fent que el d’ella i els nostres, en vida i en mort, al cel i a la terra, siguen un sol cor.

2. El misteri de la maternitat de Maria

La paraula de Déu que s’acaba de proclamar en la nostra celebració ens parla, tota ella, del misteri de la maternitat divina de Maria. La primera lectura ens parla de una noia misteriosa que espera un Fill. No se’ns diu el seu nom, però el profeta ens diu que eixa noia i el Fill que ella porta són un signe de que Déu salva el seu poble. La segona lectura ens parla d’un signe que es veu al cel: una dona vestida del sol, que participa en la victòria del Messies, està a punt d’infantar un noi. L’evangeli ens clarifica el sentit de la profecia desvetllant-nos el moment de l’acompliment i la identitat de la dona misteriosa del llibre de l’Apocalipsi: Maria és eixa noia i Jesús és el Fill que salvarà el seu poble, que no és únicament Fill de Maria, sinó que és el Fill de Deu que s’ha fet home. Maria és la mare del Senyor, perquè d’ella el Fill de Déu ha pres la humanitat.

També la devoció a la Mare de Déu de la Cinta està sota el signe de la maternitat. És el cíngol amb el que la Mare de Déu envolta el seu ventre virginal per protegir el seu Fill i, per això, és signe de protecció dels infants que venen a aquest món. El gran arquebisbe de València, Sant Tomás de Villanueva, comentant en un sermó el significat espiritual de la cinta de Maria ens diu que representa la humanitat que ella va donar al Fill etern de Déu, una humanitat que es va convertir en cenyidor de la seua divinitat.

Però el misteri de la maternitat de Maria no és únicament un fenomen biològic. Es tracta de quelcom més profund. És un esdeveniment espiritual. En la manera de viure la maternitat, Maria ens descubreix el sentit de tota maternitat. En primer lloc, tornant a l’evangeli que hem escoltat, Maria arriba a ser la Mare del Senyor no per una decisió seua, sinó perquè es va posar plenament al servei de Déu. Ella és el que és perquè ha estat escollida per Déu per ser la mare del Senyor. Eixa va ser la seua vocació perquè era el que Déu havia pensat per a ella. Per això va ser la raó i el contingut de la seua vida. La maternitat en Maria no és una decisió que ella pren quan li convé en funció dels seus interessos o dels seus projectes. És resposta generosa a Déu. Per això, Maria viu la seua maternitat plenament unida per la gràcia de Déu, que és el pare de Jesús, i per l’amor al seu espòs, Sant Josep, que és per a Jesús la forma humana que adquireix la paternitat de Déu. Maria i Josep viuen junts la seua vocació i per això la vocació a la maternitat es viu plenament quan la comunió entre els pares és una comunió d’amor.

La relació entre una mare i un pare amb el seu fill no és tan sols un fet corporal, sinó que té un caràcter personal. Estem davant d’una relació única en la qual els pares i el fill s’impliquen totalment: una mare i un pare no es poden desentendre i oblidar als fills quan l’han portat al món. El fill és de tal forma seu que no el podran oblidar, que l’han d’estimar, que es tenen que lliurar totalment a la seua cura i, d’alguna manera, posar-se al seu servei. Maria viu plenament la maternitat unida al seu Fill. Les alegries del fill es converteixen sempre en alegries de la mare, i ningú com ella compartirà els dolors del Fill en el moment de la prova suprema de la creu. Quan un fill viu la prova del dolor ningú s’uneix a eixe sofriment com la mare. La vocació a la maternitat, a més de ser resposta generosa a Déu, és també vocació a donar la vida, a viure amb una generositat sense límits. Els fills no són ni poden ser considerats com una dificultat per a la pròpia autorealització personal. Són per als pares l’àmbit en el que han de viure la seua vocació a l’amor. Estimats joves, valoreu sempre tot el que els vostres pares fan per vosaltres.

Maria sap que eixe Fill seu no li pertany totalment. És el seu Fill, però ella sap que és també el Fill de Déu. És el Fill de Déu que s’ha fet home. És un regal que Déu li ha donat, però ella no pot fer d’ell el que vulgui. Ella, com a mare té la missió de que Jesús, com a home, arribe a viure con a Fill de Déu que és. També açò ens ajuda a comprendre plenament el sentit de la vocació dels pares cristians. El seu Fill és seu, però no els pertany plenament. És també el Fill de Déu i, per això, la seua missió consisteix en ajudar-lo a orientar la seua vida per viure con a Fill del Pare. D’eixa manera, la missió dels pares cristians, que és un servei a la transmissió de la fe, adquireix una dimensió de transcendència, perquè els ajuda a viure la vida pensant no únicament en ells mateixos, sinó oberts a Deu i a la seua voluntat.

Maria viu la seua maternitat com una vocació que ha rebut de Déu, com una vocació a l’amor i com un servei al seu Fill perquè, com a home que era, descobreixi la voluntat de Déu i la faci vida.

3. Una ecologia humana

En el moment actual sembla que aquest ideal, que és el camí per a que els pares cristians arribin a viure la seua vocació cristiana com una vocació a la santedat, pareix quelcom irrealitzable. Per a molts, la maternitat ha deixat de ser un ideal, els fills es converteixen en un obstacle i la transmissió de la fe queda fora de la vida familiar. Davant d’aquesta cultura ens hem de preguntar si aquestes actituds ajuden a que el nostre món sigui més cristià.

El Papa Francesc, en la seua encíclica Lloat sigueu, sobre la cura que tots hem de tenir de la creació. a més de recordar-nos la responsabilitat moral que tenim amb la natura, ens recorda que una ecologia integral i autèntica no és vertadera si no neix i es fonamenta en una ecologia humana: “No pot ser real un sentiment d’íntima unió amb els altres éssers de la natura si al mateix temps en el cor no hi ha tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans” (nº 91). Una adequada ecologia humana no és únicament una qüestió biològica, sinó que es fonamenta i exigeix unes relacions humanes que siguin humanitzadores. I aquestes relacions comencen en la família, en la transmissió de la vida, en l’acollida amorosa dels fills i en unes relacions que inclouen capacitat de donació i testimoni de la fe. Tot això no ens fa menys feliços, sinó que ens obri el camí ver la vertadera felicitat, perquè per a un cristià hi ha més alegria en donar que en rebre.

Estimats i estimades joves, d’una manera especial, pubilles i pubilletes que representeu a totes i a tots els joves de la nostra ciutat. La santa Cinta és un símbol de la missió de Maria com a Mare del Messies, pel qual ens va vindre la salvació al món. Per això, en la història de la devoció a la nostra patrona, ha estat considerada com un signe de la protecció de la Verge als fills en el moment del naixement. Mireu a María. Que ella us guie i us acompanye en el camí de la vostra vida. Com diu Sant Bernat en un comentari a l’Evangeli que hem escoltat, “Si la segueixes, no te desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs. Res temeràs si et protegeix; si et deixes portar per ella, no et cansaràs” (En lloança de la Verge Mare, Homilia II).

4. Consol per al qui pateix

En l’himne de la Cinta proclamem que Ella és consol per a tots el qui estan patint. Estem en dies de festa, que són dies d’alegria. Que aquest ambient de festa nos ens porta a oblidar els qui pateixen, tant aquells que estan a prop de nosaltres com els qui estant lluny sofrint les conseqüències de les guerres i les persecucions. Pensem en els malats de la nostra ciutat, en les famílies que passen per moments de dificultats, en les persones que viuen en soledat, en el joves que no acaben de trobar un camí en la seua vida i, per no trobar un treball digne, no poden formar una família. Pensem en els cristians perseguits i oblidats, perquè sembla que els poders d’aquest món, tan interessats en defensar causes que no són més que seudo-drets, els han oblidat i abandonat. Pensem en els que per causa de guerres i conflictes han de deixar la seua casa i la seua família. Aquests dies no podem oblidar als que pateixen les conseqüències de la guerra de Síria. Que la Mare de Déu sigui per a tots ells, consol en el sofriment i els ajudi a trobar llum en la seua vida. Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.