Homilia de Mons. Enrique Benavent en l’Eucaristia dedicada a la Mare de Déu de la Cinta
Catedral de Tortosa, diumenge 7 de setembre de 2014

Il·lm. Sr. Vicari General. Excm. Capítol catedralici,
Mons. Paolo Gualtieri, Conseller per a les relacions amb els estats, de la Secretaria d’Estat del Vaticà.
Il·lm. Sr. Alcalde i regidors de l’ajuntament de Tortosa,
Sra. Dolors Montserrat, Vice-presidenta 3ª del Congrés dels diputats i donfrare d’honor de l’Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta,
Autoritats civils, militars i acadèmiques,
Sr. majordom en cap, membres de la Reial Arxiconfraria de la Cinta i Cort d’honor de la Mare de Déu,
Reina i Reina infantil. Pubilles i pubilletes,
Benvolguts germans i germanes en el Senyor.

1. Introducció

Aquí a Tortosa celebrem avui la festivitat de la Mare de Déu de la Cinta. Per a mi és la segona vegada que tinc l´honor de compartir aquest dia amb tots vosaltres. L’any passat vaig poder comprovar cóm els millors sentiments dels tortosins i de les tortosines cap a la Mare de Déu es visibilitzen en els distints actes d’aquesta celebració tan arrelada en la nostra ciutat. Vaig poder comprovar que la tradició de la devoció a la Mare de Déu de la Cinta és un dels elements que us donen identitat. Són molts segles d’història i de tradició els que avui es fan presents. Però sobre tot, són segles de fe i de religiositat que heu rebut dels avantpassats que ens han precedit en la fe i que avui, d’una manera singular, es fan presents en el cor dels tortosins i de les tortosines, i es fan visibles també en les vostres mirades i en les vostres pregàries. La participació en aquesta celebració de l’Eucaristia, la solemne processó que recorre els nostres carrers i l’entrada de la santa Cinta a la catedral, que l’any passat vaig tenir l’ocasió de viure per primera vegada en la meua vida, constitueixen una experiència única i singular en tot el cicle de les nostres celebracions festives al llarg de l’any. Però hi han altres moments també singulars que m’han ajudat a entendre més la vostra devoció a la Mare de Déu. Vull recordar la celebració de la Missa en la nit del 24 al 25 de març, data en la que, segons la tradició, la Mare de Déu ens va fer el regal de la seua cinta. Una celebració realment entranyable. Tot açò són moments, experiències, vivències, que ens ajuden a mantindre viva la devoció a la Mare de Déu y a créixer cada dia més en la fe.

En el marc de les nostres festes, ara estem celebrant l’Eucaristia. És un moment de pau, un moment per dirigir una mirada de fe i amor a la Mare de Déu, instruïts i guiats per la paraula de Déu que acabem d’escoltar, una paraula que ens parla de dos prodigis.

2. Una noia tindrà un fill

En la primera lectura del llibre d’Isaïes, en un moment difícil de la historia del poble d’Israel, el Senyor, per mitjà del profeta anuncia un signe per indicar al seu poble que Ell està sempre al seu costat. El Senyal és que una noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir “Déu-és-amb-nosaltres”. És un senyal que quan s’acompleix es mostra com un prodigi perquè la noia que espera el fill és verge. Però és un prodigi que queda en el secret entre Déu i Maria i que ella viurà sempre des d’una actitud d’humilitat.

En el fragment de l’Evangeli de Sant Lluc que hem escoltat i en altres textos evangèlics veiem com Maria, que sap que el seu fill és, al mateix temps, fill de Déu, viu eixa maternitat amb una actitud d’humilitat, de servei a Elisabet, de lloança a Déu, de pregaria i de silenci conservant i meditant tots els esdeveniments en el seu cor. Ella viu la seua maternitat divina sense engrandir-se, sense pensar que l’elecció de Déu és deguda als seus mèrits. El camí de Maria és el camí de la fe, del silenci, del servei.

3. La dona del santuari del temple de Déu

En la segona lectura hem escoltat la visió que ens transmet l’autor del llibre de l’Apocalipsi. En ella es parla d’un gran prodigi: una dona que és descrita amb signes de glòria i de victòria, que dóna al món un fill que inaugura “l’hora de la salvació, del poder i del regnat del nostre Déu” (Ap 12,10). És un prodigi que no queda en la humilitat i en el silenci, sinó que manifesta la glòria i la victòria de Crist ressuscitat sobre el mal d’aquest món, una victòria a la que apareix associada la seua mare.

4. La meta i el camí

La reflexió sobre aquests dos senyals prodigiosos en els que està involucrada la Mare del Messies, ens porta a preguntar-nos sobre la relació entre ells. En la visió de l’Apocalipsi veiem a aquella noia senzilla, humil, que va viure en el silenci de Déu, que va visitar i servir a Elisabet, que va creure i es va fiar de la Paraula de Déu. Però la veiem coronada de glòria i esplendor, la veiem participant del poder i de la victòria del seu fill en el santuari del temple de Déu que hi ha al cel. Contemplem a Maria que ha arribat a la meta a la que tots estem cridats.

En canvi, quan contemplem a eixa noia que viu en la humilitat i el silenci, en el servei i en la lloança a Déu, en la pregària i en la pobresa, en la petitesa i en l’acceptació de la voluntat de Déu, la veiem en el camí que porta a la meta, a la vida autèntica, a la vertadera felicitat amb Déu, a l’alegria que ningú li pot prendre. El prodigi del llibre de l’Apocalipsi ens presenta a Maria que ha arribat a la meta. El senyal del profeta Isaïes i el seu acompliment en l’Evangeli ens presenta a Maria que recorre el camí humil que du a la meta.

Aquesta contemplació de la Mare del Senyor ens porta a una reflexió sobre la nostra vida, perquè ella ens assenyala la nostra vertadera meta i el camí que ens porta a ella. Tots ens plantegem objectius i metes en la vida: arribar a tindre quelcom, aconseguir un càrrec o un treball, tindre alguns béns que ens donen seguretat, etc… Tots tenim objectius, metes, desitjos, alguna cosa per la que lluitar, per la que treballem. Això és normal i lícit. Però eixos objectius no poden convertir-se en la meta definitiva de la vida, no els hi podem donar un valor absolut. La meta de la nostra vida no està en les petites metes que desitgem aconseguir. Va més enllà dels objectius concrets: La felicitat, el goig, la vida que tota persona cerca en aquest món, no està en les coses que desitgem, sinó en Déu. La dona gloriosa del santuari del temple de Déu és Maria, que viu en la glòria dels qui han arribat a Déu.

Com ha arribat Maria a eixa meta? Quin és el camí que ella ha viscut? El camí per a eixa victòria és el camí de la petitesa, del silenci, de la pregaria, de la fe i la confiança en Déu. Un camí molt diferent dels que en aquest món els homes seguim per tant d’aconseguir els nostres objectius. Quan absolutitzem els nostres desitjos i els convertim em meta de la nostra vida, arribem a pensar que qualsevol camí val per tal d’aconseguir el que desitgem: Aquell que vol diners es torna capaç de robar, enganyar, mentir. Aquell que vol poder és capaç d’humiliar l’altre, de passar per damunt dels demés. Qui absolutitza els seus objectius, justifica qualsevol camí per tal d’aconseguir-los. I quan ens deixem portar per aquesta dinàmica ni fem el bé als demés ni al nostre món.

Avui assistiu a aquesta celebració un grup nombrós de pubilles i pubilletes. Vosaltres representeu als xiquets i xiquetes, als i a les joves de la nostra ciutat. Esteu vivint un moment en el que la vostra mirada està orientada cap al futur. Els joves esteu en el moment de plantejar-vos metes i objectius. És una cosa bona, però no us deixeu portar per eixa mentalitat egoista del nostre món, que transforma els objectius en metes absolutes, pensant que en elles trobarem la vida; no us deixeu arrossegar per l’exemple d’aquells que per aconseguir el que desitgen no tenen cap mirament amb els altres i tot ho justifiquen. Si mireu a Maria amb ulls de fe i d’amor, descobrireu en ella la meta autèntica i el camí que porta a la vertadera vida. No oblidem que el camí i la victòria de Maria no són els camins ni les victòries dels homes de cor altiu, ni dels poderosos, ni dels rics. Són el camí i la victòria dels humils i dels pobres. Ella va viure en pobresa, humilitat i senzillesa.

5. La santa cinta

En aquesta celebració expressem la nostra devoció amb signes d’estima, de veneració i, fins i tot, com diu l’himne escrit per Joan Moreira i musicat pel Beat Josep Maria Peris, d’adoració a la santa cinta, lo nostre tresor, regal d’amor que la Mare de Déu ha fet a la nostra ciutat i que és consol dels fills de Tortosa. En l’himne que amb tant de fervor cantem, se’ns diu quelcom que no deguem oblidar. La cinta, el cíngul que conservem amb tant d’amor, no és important perquè està fet de lli ni de seda, ni de plata ni or. Està teixit de fibres d’amor que els tortosins enviem al cel en les oracions. I eixa cinta aconsegueix quelcom molt especial: unir amb lligams d’amor el cor de la Verge i els cors de tots els tortosins perquè en vida i en mort, al cel i a la terra siguen un sol cor.

Més enllà de la cinta material, que conservem com un tresor, el que és verdaderament important és el lligam espiritual que uneix als tortosins amb la Mare del Senyor. Eixe lligam s’enforteix cada any en la celebració d’aquesta festa. És com si Maria filara cada any un cíngul nou, con si el refera per romandre unida a nosaltres, com si cada any ens diguera de nou que hi ha un lligam d’amor entre ella i la ciutat de Tortosa.

Segurs d’eixa estima de Maria per tots els seus fills recordem avui en la nostra celebració a aquells que ella més estima, que són els qui viuen moments de sofriment i de dificultats: malats, ancians, persones que no tenen a ningú que els estime, famílies trencades per incomprensions dels esposos o per falta de diàleg entre pares i fills, persones que no poden portar una vida digna per manca de treball, qualsevol persona que viu en qualsevol forma de pobresa. A tots ells els posem sota la seua mirada de mare i li demanem que Ella sigui per a tots consol en el sofriment i esperança per a la seua vida.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa