L’ORACIÓ CRISTIANA (i V) 06-09-2020

Per al cristià el més important en l’oració no és el mètode o la tècnica, sinó “la presència del cor en Aquell a qui parlem en la pregària” (Catecisme de l’Església Catòlica, 2700). Per poder arribar a viure aquesta trobada, en la tradició de l’Església s’han consolidat tres maneres de pregar que no són incompatibles i que, en certa manera, tenen un caràcter progressiu.

En primer lloc està l’oració vocal. Constitueix el primer pas en el seu aprenentatge. Quan els deixebles li van demanar al Senyor que els ensenyés a pregar (Lc 11, 1), va respondre amb el Parenostre. Igual que els salms, que són l’oració més important del poble d’Israel en l’Antic Testament, el Parenostre és per a ser recitat. De fet, el cristià recorre els seus primers passos en l’oració aprenent les pregàries fonamentals de la fe: l’oració dominical, la salutació a la Mare de Déu, la lloança a la Santíssima Trinitat, etc… L’oració vocal és un element indispensable de la vida cristiana: no es pot oposar a l’oració interior ni menysprear-la com una cosa pròpia de cristians poc formats. Les persones necessitem del llenguatge per expressar els nostres sentiments als qui estimem. Per això, quan l’oració vocal es viu en la presència de Déu i no cau en la rutina, és el primer pas per a l’oració contemplativa. Pensem en quants cristians al llarg dels segles en l’Església han progressat en el camí de la santedat sent fidels a formes senzilles d’oració com el Sant Rosari.

A més de l’oració vocal està la meditació. Per al cristià aquesta no es redueix a analitzar els moviments interiors del propi esperit, sinó a confrontar la realitat de la pròpia vida amb la Paraula de Déu. Quan el creient es deixa il·luminar per aquesta Paraula descobreix la veritat sobre si mateix, arriba també a ser conscient del que Déu vol d’Ell i va progressant en el camí de la vida cristiana.

El cim de l’oració és la contemplació. És quan les paraules (oració vocal) i els pensaments (meditació) deixen pas a l’experiència de l’amor de Déu. En eixe moment l’orant centra la mirada de fe i el cor en el Senyor i creix en l’amor a Ell. Ací arriba a plenitud “l’oració del fill de Déu, del pecador perdonat que consent a acollir l’amor amb què és estimat i que vol respondre-hi estimant encara més” (Catecisme de l’Església Catòlica, 2712). És l’expressió més senzilla i el cim de l’oració, perquè en ella les paraules i els pensaments es transformen en sentiments. Per això, l’oració vocal ben viscuda és la primera forma d’oració contemplativa.

La tradició de l’Església i la vida dels sants ens ensenyen que no pot haver-hi autèntica vida d’oració i autèntica unió amb Déu sense el fonament de la celebració dels sagraments, en els quals es viu objectivament aquesta unió. Per això, qualsevol misticisme que opose la unió mística amb Déu a la que es realitza en els sagraments, o que porte a pensar que aquests són innecessaris o estan superats per les persones “espirituals”, no pot considerar-se cristià.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X