L’EUCARISTIA, ALIMENT DE PELEGRINS 11-06-2023

El llibre del Deuteronomi és com el testament de Moisès i destaca per la seva madura visió teològica sobre la història d’Israel, que té en l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte el seu punt cabdal. El Senyor amb mà forta ens va fer sortir d’Egipte, la terra on érem esclaus (Ex 13,14).
Quan Moisès en el Deuteronomi reflexiona sobre l’esdeveniment històric de l’èxode, lliga el fet de l’alliberament salvador amb el fet posterior de fer caminar el Poble durant quaranta anys pel desert amb una intenció ben definida: veure si observaries o no els seus Manaments.
Al Sinaí, quan Moisès els transmet la proposta del Senyor de pactar una Aliança amb Ell, unànimement el Poble respon: “Complirem tot el que ha dit el Senyor” (Ex 19, 7). L’espontaneïtat d’aquest clam popular reclama que es verifiqui la promesa: d’aquí neix l’exigència de caminar quaranta anys, és a dir tota la vida, pel desert on abunden les dificultats i així testimoniar que de fet sí compleixen tot el que ha dit el Senyor.
La prova a què Déu els sotmet ve acompanyada per l’aliment extra que els regala: t’hi alimentava amb el mannà que els teus pares no coneixien.

La prefiguració del mannà és bàsica per a comprendre la novetat de l‘Eucaristia, que és també l’aliment diví adequat per a pelegrins.
El cp. 10 de la primera Carta de Pau als cristians de Corint (escrita l’any 55/56 d.C.) és l’escrit més antic que testimonia la força de l’Eucaristia com a nexe d’unió del cristià amb Crist i amb els germans. El calze de la benedicció que beneïm, ¿no és comunió amb la sang del Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? Per això ni que siguem molts visiblement, en realitat “som” un sol cos.
L’expressió original grega i la mateixa versió llatina de la Vulgata, més que de “formar” un sol cos (com una figura que construïm nosaltres), parlen de “ser un sol cos” com a realitat regalada per Déu en l’Eucaristia.
Jo sóc el Pa viu baixat del cel. Qui menja d’aquest Pa, viurà per sempre: a la 2ª part (v.48-58) del Discurs del Pa de Vida (Jn 6,22-58) el concepte-clau emprat per Jesús ja no és tant el “creure en mi” o “venir a mi” sinó específicament “menjar el Pa” o “menjar la carn” amb referència ja directa a l’Eucaristia.

Amb raó diu Jesús que Jo soc el Pa de vida: perquè no es pot separar el donant, que és Jesús, del seu regal suprem que és Ell mateix fet Eucaristia.
“Rebre l’Eucaristia en la Comunió porta com a fruit principal la unió íntima amb Jesucrist, que troba el seu fonament en el banquet eucarístic. Allò que l’aliment material produeix en la nostra vida corporal, ho realitza la Comunió d’una manera admirable en la nostra vida espiritual” (Catecisme1391-1392)
“Realment l’Eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe. La nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i al seu torn l’Eucaristia confirma la nostra manera de pensar” (Catecisme1327)

La comunió sacramental amb Crist-Eucaristia porta a la comunió vital amb Crist-germà afamat / assedegat / despullat / sense sostre (Mt 25,35s)
Per això la solemnitat del Corpus Cristi té dues dimensions essencials i inseparables: l’amor de fidelitat a Crist present en l’Eucaristia al qui mengem per rebre la força necessària que ens permet seguir les petjades de Jesús de Natzaret i, l’amor solidari a tots els germans de Crist que avui comparteixen la creu de les injustícies que el món va carregar damunt les espatlles del Fill de Déu fet home per nosaltres.
La conseqüència del menjar la carn i beure la sang del Fill de l‘home és la recíproca permanència del cristià en Crist i de Crist en el cristià. Aquest és el menjar que no es fa malbé i perdura sempre
Que la nostra caritat solidària i esforçada sigui el segell de la nostra autèntica comunió eucarística.

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà