L’ESGLÉSIA, SERVIDORA DELS POBRES (VI) 05-07-2015

En la quarta part de la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres, els bisbes oferim unes propostes inspirades en la fe perquè els cristians siguem sembradors d’esperança en el nostre món. És bo que no perdem de vista el sentit d’aquestes propostes. No és propi del magisteri episcopal oferir solucions de caràcter tècnic o polític per a eixir de la crisi. Tampoc competeix als bisbes jutjar les distintes polítiques per a indicar quina d’elles és en aquesta situació la més adequada o la més justa. Es tracta d’uns suggeriments perquè revisem les nostres actituds i la nostra escala de valors, i per recordar-nos que els primers que estem cridats a posar-les en pràctica som els cristians.

 

La primera exigència que se’ns planteja és la crida a la conversió. És l’actitud de qui no se sent perfecte i, per tant, necessita viure constantment revisant les pròpies prioritats i els propis valors. Aquesta crida a la conversió és una exigència perquè els cristians visquem en el desig permanent d’adherir-nos a Crist i de conformar-nos amb els seus sentiments. En la mesura que cresquem en la nostra unió amb Crist, més fort serà el nostre amor als germans. Aquesta actitud de contínua renovació i conversió ens obliga també a alguns canvis en la vida de l’Església: no hem de tindre por de desenvolupar iniciatives innovadores que manifesten que volem arribar a viure una opció preferencial pels pobres i que aquests ocupen un lloc privilegiat en la vida de l’Església. ¿En quina mesura aquesta inquietud es manifesta en els nostres programes pastorals i en la vida diària de les nostres parròquies i comunitats?

 

En el document se’ns recorda també que el compromís dels cristians ha de fonamentar-se en una sòlida espiritualitat. Sense ella fàcilment perdem el sentit d’allò que fem. En sintonia amb l’encíclica Deus caritas est, s’indiquen els dos trets que han de caracteritzar aquesta espiritualitat: ha d’afonar les seues arrels en l’entranya mateixa del nostre Déu i, per això, ha de portar-nos a viure la nostra relació amb els pobres en una actitud de tendresa i gratuïtat, i ha d’estar oberta a la realitat del món que ens envolta obrint els nostres ulls a les injustícies i a les pobreses dels més necessitats.

 

Un cristià no pot oposar evangelització i compromís per la transformació del nostre món. No es pot mantindre l’opinió que el primer és lluitar per la justícia i, quan tinguem un món just, ja s’anunciarà l’Evangeli. L’Evangeli és el camí de l’Església. Altres poden tindre altres camins, però el cristià confia en la força transformadora de l’Evangeli, perquè té la certesa que si els homes i dones arriben a conèixer i estimar de veritat a Jesucrist, el nostre món serà més digne de l’home. La verdadera evangelització és ferment de llibertat i de fraternitat. Allí on l’Evangeli és acollit de veritat, floreix la justícia. Possiblement molts consideren aquest camí poc eficaç i molt lent, però a la llarga, és el que ofereix un fonament sòlid a les aspiracions de la humanitat per un món més just.

 

Amb la meua benedicció i el meu afecte.

 

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa

 

X