L’ESGLÉSIA, SERVIDORA DELS POBRES (V) 28-06-2015
Després de descriure les pobreses que existeixen en la nostra societat i d’identificar les causes que les provoquen, la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres recorda els principis de la doctrina social de l’Església que han d’inspirar la vida econòmica i social.
El principi fonamental és el de la primacia de la persona en la vida social, política i econòmica. L’home no és un instrument al servei de la producció, sinó que l’activitat econòmica ha d’estar al servei de la dignitat de tot ésser humà. Les injustícies i les exclusions socials tenen el seu origen en l’oblit d’aquest principi.
En segon lloc, es recorda el destí universal dels béns. La propietat i l’ús dels béns tenen un límit i una exigència: les carències dels més pobres i la virtut de la justícia. Per això, com va recordar Sant Joan Pau II, sobre tota propietat privada “grava una hipoteca social”. La justícia exigeix una distribució de la riquesa i dels béns que possibilite una vida digna a totes les persones. Estem davant d’una exigència de la justícia i no davant d’una obra de misericòrdia. Quan les desigualtats socials són escandaloses no s’està faltant únicament a les exigències de la caritat, sinó al deure de la justícia.
El principi de solidaritat ha d’inspirar també l’activitat dels agents econòmics i socials. És una exigència que afecta a tots i que consisteix a tindre una mentalitat que pense en termes de comunitat. Els qui es dediquen a l’activitat econòmica o a la política no han de cercar únicament el seu propi interès, sinó que han de prolongar la seua mirada cap a tota la societat.
La consecució del bé comú ha de ser l’ideal de la vida social. Les persones no som individus aïllats. Vivim en relació amb els altres. Per això la humanitat és una família (el Concili Vaticà II parla de la família humana). El bé comú d’una família s’aconsegueix quan tots procuren el bé de tots. A això ha de tendir l’acció política, econòmica i social. El bé comú exigeix la justícia, però va més enllà d’ella, perquè pressuposa que entre els éssers humans existeix no sols una dignitat comuna, sinó un vincle de fraternitat.
El document menciona també el principi de subsidiarietat. La vida d’una societat no es redueix a la política. Aquest reduccionisme, que acaba polititzant totes les dimensions de la vida humana, pot arribar a matar la vida social. L’Estat no és l’amo de la societat, sinó el seu servidor. Per això, ha de promoure les iniciatives lícites dels individus i grups en bé de la societat, regular-les legalment perquè contribuïsquen al bé de tots i suplir allò que la societat per si mateixa no pot aconseguir.
Finalment, el document indica una meta a la que mai s’ha de renunciar: que tots tinguen un treball digne. Aquest és el camí per a una autèntica societat més justa. Amb contundència, la instrucció afirma: “La política econòmica ha d’estar al servei del treball digne”.
Amb la meua benedicció i el meu afecte.
+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
