L’ESGLÉSIA, SERVIDORA DELS POBRES (IV) 14-06-2015

En la presentació de la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres, ens hem referit a les pobreses materials que trobem en la nostra societat i que apareixen descrites en la primera part del document. Però aquestes no són les úniques pobreses que afecten el nostre món. Hi ha una altra, a la que moltes vegades no donem la importància que té, perquè vivim en una societat i en una cultura on la dimensió religiosa de la persona és considerada quelcom secundari o accidental, i que no obstant això, determina aquestes pobreses humanes, està en la base d’elles i, en cert sentit, les potència. Ens referim a l’empobriment espiritual que caracteritza el nostre món i condiciona les actituds vitals de tantes persones.

Aquest empobriment espiritual es manifesta en fenòmens tan estesos com la indiferència religiosa, l’oblit de Déu, la lleugeresa amb què es qüestiona la seua existència o la despreocupació per aquelles qüestions que afecten el sentit de l’existència de l’home: la pregunta per l’origen, el destí i l’orientació que l’ésser humà ha de donar a la seua vida. Com ja va indicar el concili Vaticà II, junt a les distintes formes d’ateisme sistemàtic, hi ha un ateisme fàctic: el d’aquells que “ni tan sols es plantegen qüestions referents a Déu, perquè no semblen sentir cap inquietud religiosa ni entenen per què s’ha d’interessar encara per la religió” (GS 19). Sens dubte, aquest fenomen caracteritza l’ambient espiritual que estem vivint.

Es tracta d’un fenomen que no afecta únicament els no creients. Es dóna també en molts batejats que no tenen una sòlida formació cristiana i viuen la seua fe d’una manera superficial. De fet, moltes vegades ens trobem amb creients que no viuen coherentment amb la seua fe, o que tenen una visió del món pròpia d’ideologies que es fonamenten en principis incompatibles amb la visió cristiana de la realitat.

L’empobriment espiritual té conseqüències en la vida moral i en la vida social. L’obertura a Déu enriqueix la personalitat de l’home, dóna claredat i fermesa als plantejaments i les actituds morals i concedeix una sensibilitat espiritual que ajuda a valorar més profundament totes les persones. Quan algú s’ha trobat amb el Déu que és amor, se sent invitat a estimar les altres persones i a lluitar per la justícia. La fe en Déu potència les actituds ètiques i morals en la vida personal i social, i ajuda a discernir la licitud o il·licitud tant dels objectius que les persones i les societats volen aconseguir, com dels camins per a assolir-los. Una societat i una cultura empobrides espiritualment condueixen a un debilitament dels principis morals.

Per això, en el servei que els cristians hem de prestar als més pobres, no podem considerar com a quelcom secundari oferir-los la possibilitat d’un encontre amb Déu. Quan aquest encontre succeïx, la persona se sent enriquida interiorment, adquireix un sentit més alt de la seua dignitat i arriba a valorar-se més, perquè es veu a si mateixa amb els ulls de Déu i davall la seua mirada amorosa.

Que en el nostre servei als pobres no deixem d’oferir-los el tresor que és el coneixement i l’amor de Déu.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

X