L’ESGLÉSIA, SERVIDORA DELS POBRES (I) 24-05-2015

Durant els darrers anys, un dels temes de què més es parla, tant en els mitjans de comunicació social com en les nostres converses privades, és la crisi que estem vivint. Encara que es diu que comencem a eixir, la veritat és que els efectes encara s’estan vivint en amplis sectors de la nostra societat. Els efectes són visibles en les diverses formes de pobresa que s’han estès i que estan afectant a tantes famílies. Diverses institucions de l’Església han donat i estan donant testimoni de solidaritat i de proximitat als més desfavorits. No obstant això, som conscients que encara queda un llarg camí per recórrer.

Davant d’aquesta situació, en l’última assemblea de la Conferència Episcopal, els bisbes hem aprovat una instrucció pastoral per a orientar als catòlics i a tots aquells que vullguen sentir la veu de l’Església, sobre quina ha de ser la nostra resposta i el nostre compromís en favor dels qui més estan patint les conseqüències de la crisi que vivim. La instrucció, titulada L’Església, servidora dels pobres, pretén conscienciar a la societat i animar a tots a què continuem combatent les distintes pobreses que hi ha al nostre voltant, i que no ens cansem en la lluita perquè tots tinguem una vida digna. Per ajudar a la seua difusió, durant les properes setmanes comentarem alguns temes d’aquesta instrucció pastoral amb el desig de despertar l’interès en la seua lectura i reflexió.

Quan parlem de crisi, la primera cosa que ens ve al pensament és la crisi econòmica. Això és lògic, perquè són els efectes més visibles. No obstant això, els cristians no podem oblidar que una lluita eficaç contra la pobresa no pot consistir únicament en alleujar els efectes d’aquesta situació en tantes famílies i persones de la nostra societat, sinó que també cal combatre les causes que poden haver conduït a aquesta situació o que, almenys, la poden haver agreujat.

Entre les causes que estan en l’origen d’aquesta crisi, i que tots estem cridats a combatre, en el document s’assenyalen algunes d’elles:

a) En primer lloc està l’oblit del principi de la primacia de l’ésser humà en el funcionament de tot sistema econòmic. Açò es tradueix en un sistema que justifica com a normal l’afany de lucre i les ànsies de diners, i considera aquestes actituds com a generadores del progrés econòmic. El benefici, que és necessari per crear progrés, no pot ser considerat com a fi absolut de l’activitat econòmica, perquè, quan açò ocorre, es justifica qualsevol mitjà per aconseguir-lo.

b) En segon lloc s’assenyala també l’absolutització d’una cultura de la immediatesa i de la tècnica. Aquesta cultura porta a un pragmatisme que ignora els principis ètics i a un oblit de la solidaritat cap als pobres, que és necessària per a una sana convivència social.

Que el Senyor ens concedisca no ser indiferents cap als més necessitats.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

X