LES OBRES DE MISERICÒRDIA (IV): VISITAR, CONSOLAR 03-07-2016

Hi ha situacions de patiment humà que nosaltres podem remeiar amb els nostres mitjans: la fam, la set, la falta de vestit, d’un sostre o d’una sepultura acords amb la dignitat de l’ésser humà. Però també ens trobem amb persones que viuen situacions que no podem solucionar: pensem en els malalts incurables o en els presos que han de complir una condemna. No obstant això, el seu patiment no ens pot deixar indiferents. També a aquestes persones ha d’acostar-se el cristià. La misericòrdia, que es viu quan se les visita, és expressió del nostre desig de solidaritzar-nos amb elles.

La malaltia és sens dubte el problema més angoixós que l’ésser humà ha d’afrontar en la seua vida, perquè en eixe moment experimenta la pròpia impotència, els seus límits i la seua finitud. Com diu el Catecisme de l’Església Catòlica: “Tota malaltia pot fer-nos entreveure la mort” (núm. 1500). Al patiment físic que comporta la infermetat apareix l’angoixa vital, perquè en eixos moments es posa a prova la fe en Déu. El malalt es pregunta si Déu ha deixat d’estimar-lo, si pot confiar o esperar en Ell. La fe, l’esperança i l’amor, que són les actituds bàsiques de l’existència cristiana, es posen a prova. Visitar el malalt i manifestar-li la nostra proximitat és un gest de solidaritat amb ell. A més, el cristià sap que el patiment l’uneix a Crist, perquè Ell va carregar amb els nostres dolors i sofriments. No hi ha cap dolor humà que Crist no haja experimentat en si mateix.

També la falta de llibertat és font de patiment per a qui la viu i per a les seues famílies, especialment quan es deu a lleis injustes que no respecten els drets humans o per causa de la fe. Al visitar els presos el cristià no pot oblidar que Crist va ser capturat i condemnat injustament i, per això, la seua actitud cap a ells no pot ser altra que la solidaritat que el porte a sentir-se com un company de presó. El compromís cristià exigeix, a més, lluitar per la llibertat dels qui patixen condemnes injustes i procurar que es respecten els drets humans dels empresonats perquè, encara que el delicte comés haja sigut molt greu, el condemnat no deixa de ser una persona humana, capaç d’obrir-se novament al bé i a l’amor de Déu. La fe cristiana ens porta a no considerar mai a ningú condemnat per sempre.

Davant d’aquestes situacions els cristians podem oferir consol. Junt amb les obres de misericòrdia corporals hem de viure les espirituals. Enmig dels patiments que no podem alleujar l’amor ens demana que consolem a qui està trist. El millor consol que podem oferir en aquestes circumstàncies o en altres de similars, com la mort d’un ésser estimat, és el consol de l’amor i açò es pot fer de moltes maneres: acompanyant en silenci; escoltant més que parlant; mostrant que, malgrat tot, Déu no deixa d’estimar-nos i que un dia eixugarà les llàgrimes dels qui pateixen.

El ministeri de la consolació exigeix una gran delicadesa i saviesa humanes.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X